EL GRUP "LA RODA" DE MANRESA, EN EL RECORD...

2011-11-22T18:09:00.000+01:00

NEIX EL DUET CATALÀ " HEURA"

(PAISATGE DE SORRA I VENT)

MEDITERRANIA

entreu a la seva pàgina i escolteu el tema "MEDITERRANIA"
cliqueu en l'apartat "Media": http://www.wix.com/heuramusica/info

2011-09-20T11:09:00.004+02:00

ANTONI CAYROL (JORDI PERE CERDÀ) IN MEMORIAM

Ara que les teves cendres tènues estan dipositades volàtils en les terres que tant vares estimar de l’Alta Cerdanya, permet-me de fer-te algunes reflexions, perquè te’n has anat sense fer gaire soroll, però ens has deixat tant..! De la teva gegantina humanitat, de la terra, de la Vida, de l’Amor, i de l’esperança, i dels valors més intrínsecs de la noblesa humana, que molts i molts dies de la meva vida, s’emmirallaven en el teu univers, en la teva musicalitat, en el teu art sensible, en el teu esguard paternal i bo, intel•ligent i savi.

No remarcaré les teves indiscutibles capacitats i discurs literari, de l’altre banda dels Pirineus, però molt universal també, això ja ho han fet i ho estant fent doctes i entesos. Jo vaig sentir la teva poesia quan estava en bolquers de molts com i perquè, de les filosofies que mouen l’home i el món: en tenia prou de rebel·lar-me contra la dictadura franquista que castigava durament i crua el meu entorn juvenil.

Quan et vaig conèixer personalment en aquella “Fonda de Sant Antoni” a costat mateix de la Casa de la Ciutat, a Manresa, se que et vaig cantar amb tota la meva passió “protestaire” i sensible de jove inquiet, els teus sentits i meravellosos poemes d’amor i lluita, i la teva emoció, com la de l’Helena, la teva musa estimada, ens va arribar al cor, a la Maria Àngels i a mi, a tots aquells membres del manresà grup “La Roda”.

Des d’aquell moment ja vam quedar compromesos a venir a la Catalunya del Nord, a Perpinyà, a l’entranyable “Llibreria de Catalunya”, que regentaves, ferm difusor de la nostra Cultura Catalana; a aquella “rue de Messidor” on havies viscut i on tantes vegades ens havies acollit, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, d’aquell any de 1969, del passat S.XX, junt amb els teus amics el Dr. Català i en Pere Verdaguer. Una pel•lícula ens ha passat pel davant, pel que vau representar per nosaltres en aquells moments Antoni Cayrol i Helena, tot uns models de maduresa que volíem seguir... Encara que els anys i la vida ens van allunyar físicament, sempre ha prevalgut el record, inesborrable, indeleble, etern... Acabaré aquesta recordança amb unes frases del gran poema “OH, MÓN”, que vaig tenir l’honor de musicar i cantar:

OH MÓN,

M’HA COSTAT DE PENSAR QUE JO ERA TAMBÉ DELS TEUS,

QUE PORTAVA A L’ESQUENA LA MEVA CÀRREGA D’HOME.

EL DIA QUE LA CARN DEIXI LA CARCANADA,

QUAN TORNARÉ A LA TERRA, A FER FEMS DE LA CALÇ,

AL RITME DE MA VIDA SEGUIRÉ EL TEU COMPÀS

EMMOLLAT D’ARGAMASSA. (Jordi Pere Cerdà)

Manuel Luis Tatjé (Manel Lluis)

2011-09-13T22:09:00.001+02:00

         MOR JORDI PERE CERDÀ, POETA I HUMANISTA

        LA SEVA GEGANTINA FIGURA HUMANA
        VIURA SEMPRE AL FONS DEL NOSTRE COR,
        ELL JUNTAMENT AMB LA SEVA ESTIMADA
        HELENA, VAN SER VERITABLES MODELS
        DE MADURESA A SEGUIR PER NOSALTRES,
       JOVENALLA INQUIETA DE FINALS DELS SEIXANTA
       DEL SEGLE XX....   UNA DE LES MILLORS COSES
       DE LA NOSTRA VIDA VA SER CONÈIXER-LOS,
       I PER LA MEVA PART POSAR MUSICA I CANTAR
       ALGUNS DELS POEMES MES SENTITS DE LA SEVA
       VIDA QUE VAIG FER MEUS I NOSTRES...

           Manuel Luis Tatjé (Manel Lluis) i Maria Àngels Casals Farré
************************************************************************************
S'ha mort Jordi Pere Cerdà, el poeta nord-català
Va ser un activista de la cultura catalana a Catalunya Nord · Conreà la poesia, el teatre i va recuperar el folclore
Diumenge es va morir el poeta Jordi Pere Cerdà (Antoni Cayrol era el seu veritable nom). L'enterrament es farà en l'estricta intimitat. Ha estat una de les figures clau per mantenir la cultura i la identitat catalanes del Rosselló al segle XX. Així ho ha comentat a VilaWeb Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, que també destaca la seva vessant poètica: 'Tenia una veu singular. Li reconeixem ressons de Verdaguer i de Maragall, sobretot en la força del paisatge, gairabé de violència en molts dels seus poemes. I d'altra banda, també va ser una baula entre la literatura més clàssica i la literatura catalana viva, que afortunadament encara es fa a la Catalunya Nord, però que es troba al límit. Caldria trobar la manera que les noves generacions de rosellonesos reconeguessin aqusta tradició i la continuessin.'
El 1986 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi i el 1995 Òmnium li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra literària també va ser reconeguda amb el Premi nacional de Literatura el 1999.
Jordi Pere Cerdà havia nascut a Sallagosa (Alta Cerdanya) el 1920. De ben jove va ser un activista polític fent una gran feina durant la Segona Guerra Mundial a la frontera, ajudant a passar persones perseguides pel nazisme cap al sud i persones perseguides pel feixisme cap al nord. Després, durant les dècades dels seixanta i setanta va obrir una llibreria a Perpinya, al mateix espai on ara hi ha la Llibreria Catalana. 'Es va convertir en un ambaixador de la cultura catalana a Perpinyà i en va ser un gran dinamitzador i defensor', explica Izquierdo.
En l'àmbit literari, més enllà de la seva producció poètica, Jordi Pere Cerdà també va conrear el teatre i va recuperar una part de les rondalles tradicionals de la Cerdanya.
L'any passat va ser Poeta d'Honor al Festival de Poesia de Sant Cugat i fa cinc anys va actuar al Col·legi de Licenciats, en un cicle de poesia organitzat per Oriol Izquierdo. VilaWeb va asssitir a l'acte i va enregistrar una sèrie de poemes en MP3.
En aquella ocasió, el poeta va explicar: 'El meu català, l'he tret de l'oralitat. Vaig descobrir que podia escriure en català en temps de la guerra, els anys 40, un temps en què els llibres no corrien com avui, ni tampoc la lectura era tan estesa. Vaig adonar-me que en francès la meva poesia resultava teòrica, i que potser la poesia corresponia a una altra part de l'individu, que és la part més interior, allò que abans en dèiem l'ànima. Són tots els sentits que la nostra fisiologia pot expressar per sentir el món i poder traduir-se en llengua. El meu català primerament és un català oral. Li falta un cert classicisme del que ha pogut sortir de les escoles, de la universitat. És un català, a més, d'un poble que havia restat dins un ambient de pagesia, i li falta aqueixa novetat que les ciutats obliguen a tenir. El meu propòsit amb aquesta antologia ha estat de donar una idea de la meva iniciació al català i de quina manera la llengua m'ha permès de poder entendre'm a mi mateix, com a individu, de fer entrar la història dins el meu pensament'.

Jordi Pere Cerdà

2008-08-18T16:36:00.000+02:00

CANÇONS PER SABER D'ON VENIM

CANÇONS PER NO OBLIDAR D'ON VENIM

CANÇONS PER RECORDAR D'ON VENIM

ROSA ZARAGOZA: RES NO ES MESQUI
- HOMENATGE A JOAN SALVAT PAPASSEIT -

MARIA DEL MAR BONET: DANSA DE LA PRIMAVERA

RAIMÓN: JO VINC D'UN SILENCI

GRUP DE FOLK: ESCOLTA-HO EN EL VENT

ARA VA DE BO: EL GRIPAU BLAU

OVIDI MONTLLOR: HOMENATGE A TERESA

LLUIS LLACH: L'ESTACA

RAFAEL SUBIRACHS: LA GUERRA DELS SEGADORS

FRANCESC PI DE LA SERRA&PACO IBAÑEZ:L'HOME DEL CARRER

MARIA LAFFITTE: CANÇONS TRADICIONALS DE CATALUNYA -MEDITERRÀNIA ESPECTACLES D'ARREL TRADICIONAL - MANRESA-

JAUME SISA:QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL

PAU RIBA: NOIA DE PORCELLANA

MARINA ROSSELL: PER TU PLORO

TERESA REBULL: PAISATGE DE L'EBRE

2007-12-27T09:53:00.000+01:00

LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU i III

Aquest és el poema de Salvador Espriu que vaig anar a cantar-li a casa seva, i que mai no acompanyaria la pel·lícula "LAIA" tot i els esforços del poeta prop del guionista i algú més. De fet era i és un poema llarg per explícit, i als realitzadors del film potser els va "mancar espai". Aneu a saber..!Perquè al poeta sí que li va satisfer el meu treball sobre el seu poema, si no hagués sigut així crec que m'ho hagués dit. Salvador Espriu era precís -molt precís- en les paraules, i l'últim que hagués fet és enganyar un jove. Això em consta.

BODA DE LAIA

Marxen per l'espessa

boira, molt mudats;

clenxes, mantellines,

colls encarcarats.

No saben com fer-s'ho

per ficar-hi golls,

fangueigen, rallisquen,

envesteixen tolls.

Contempleu la noia,

quina faç de mort !

Sembla que camini

ben a contra cor.

A l'església buida

el nuvi l'espera,

del fred li sagnaven

panellons d'orelles.

Vent de mar penetren

per forats i escletges,

lentament movia

ex-vots de navetes

de bavord vers estribord:

bergantins, pollacres,

bucs de galerons.

Avisen campanes

que la nuvia ve.

Els seguicis paren

en lloc avinent.

Deixen els promesos

davant de Sant Elm:

or barroc, candeles,

roses de paper.

El rector comença

a casar-los. Te

la color trencada,

llavis moradencs.

Adreça la parla

als nous contraents.

Amics i família

miren satisfets.

Vigilen que diguin

amb veu ferma el si.

Quan arribi l'hora

no l'hauran sentit.

Atacava l'orgue

acords d'ocasió

a l'altar s'obrien

magnes velacions.

Es cansen de pressa

tots els convidats.

Tossien, remuguen,

riuen amb esclat.

Sorollen cadires

s'escampen badalls,

creuen que la missa

mai no acabarà.

A la fi sortien

mig baldats, entercs.

Sort que de seguida,

menjaran calent,

encara que siguin

hostes de ganyons,

conten atipar-se

d'arròs i canelons,

llobina, llagosta,

conill, pollastrot,

gelats, cafè, crema,

tabacs i licors.

Tornaven solemnes

pels carrers estrets.

Els veïns voltaven

marit i muller.

Els desitgen feina,

descendència, pau,

salut, llarga vida

i felicitat.

Filles de Maria,

seques, virginals,

plenes de cabories,

a la falda un gat,

pensen i rumien

riques de detall,

quan ambdós se trobin sols,

"què passarà ?"

... ....... .....

Si voleu tota la informació sobre aquest gran poeta cliqueu aquesta adreça :

www.escriptors.cat/autors/esprius

2007-12-22T08:35:00.000+01:00

LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU
II

Aquell espaiós i lluminós despatx en que ens va atendre, que donava al Passeig de Gràcia, ja ens va imposar, era el seu despatx d'advocat i de poeta. Abans que res va graduar la claror que entrava a l'estança amb tota meticulositat. Creava així l'ambient més propici i agradable, al diàleg que tindriem. També i abans d'entrar en altres detalls, va voler coneixer noms i cognoms dels presents com per més familiaritzar-se amb aquella jovenalla que érem nosaltres. Tot seguit amb veu serena i baixa ens va parlar. Aquell home respectat pel seu compromís i per la seva gran vàlua, sobretot per les noves gernacions que emergien, el savi Poeta de Sinera, que clamava per Sheparad i contra les guerres fratricides, l'home que havia escrit l' "Assaig de Càntic en el Temple" i "Indesinenter", que Raimón havia cantat amb magistral passió, aquell Pare, per nosaltres encara, d'una Catalunya que es debatia entre els estertors finals de la llarga nit de la Dictadura, aquell home que amb la seva actitud ens passava la torxa ben alta i encesa de la Llengua i la Cultura Catalanes, resistint incansablement totes les repressions, i atiant-nos a continuar la tasca, aquell home que vibrava amb la televisada sèrie dedicada a la vida de Verdi, aquell home de mirada greu, severa i disciplinada, que reia poc, però que transmetia una fina ironía que traspuava la seva gran intel·ligència, en fi, aquell home va dedicar una part del seu temps valiosíssim a nosaltres, que el vam escoltar bocabadats d'admiració... Davant seu i amb una certa tremolor a les cames, vaig cantar el seu poema "Boda de Laia", que el va complaure molt, en ser així, ja vaig respirar tranquil !

La Carta segona:

Barcelona, 20 de Setembre de 1969

Sr.

Manuel Lluís

Manresa.

Estimat amic:

Excusi'm el petit retard a contestar la seva carta del dia nou, però he tingut molta feina i altrament no estic gens bo.

Els èxits de tots vostès en general i els de vostè en particular m'han emplenat de satisfacció i d'alegria. He llegit, és clar, els comentaris de J. Giralt i de P.V.. És indubtable que a Prada "han fet forat", com se sol dir. Ara cal que no es dormin sobre els llorers.

Els agraeixo de debó la foto tan simpàticament dedicada. És clar que no s'han sentit forasters a Conflent, perquè no s'han mogut de casa: no ho oblidin mai, ni tolerin que ningú ho ignori. El tractat de 1659 per a nosaltres no compta. Amén.

Em parla de "Boda de Laia" com d'un fet. Jo no ho sé d'una manera tan categòrica, ni de bon tros, i no voldria que vostè se sentís al capdavall decebut. Jo la vaig recomanar molt i molt, això sí, però no em corresponia - ni em correspon - decidir l'assumpte. Que això quedi clar i que no hi hagi un malentès, sobretot ! Perquè amb la gent del singular món del cinema cal anar amb peus de plom. Jo n'he parlat diverses vegades amb el guionista senyor Vidal Alcover (que és un cavaller i no pertany pas al subdit món), i aquest afirma que ha establert un personal contacte amb "LA RODA" i amb vostè i que l'afer va per bon camí. Però que no està encara resolt, perquè si el músic, i si la música, i si la direcció, i si els productors, i si etc. Ull, doncs, estimat Manuel Lluís ! Perquè no hi ha cosa que em sàpiga més greu que la decepció d'un jove. Per mi, però, no quedarà això de banda, li ho ben prometo.

M'interessa molt que estigui polint la "Cançó Banal". M'interessa molt tot el que faci "LA RODA".

Saludi de part meva tots els excel·lents amics de l'un i de l'altra sexe, en primer lloc les senyoretes, com és natural.

Disposi sempre del seu afm.

Espriu.

La pel·licula "LAIA" es va dur a terme i es va estrenar arreu dels Països Catalans.

Però el meu projecte no hi va entrar tot i els esforços de Salvador Espriu. Ja ho diu ell mateix aquest món del cinema sovint no respecta coses bàsiques. La cançó "Boda de Laia" (que òbviament hagués hagut de sonar mentre la Laia es casava) va restar en el meu record - i hi resta - com una de les cançons que em va fer somiar.

En la pròxima entrada final de "Les Cartes de Salvador Espriu".

Manuel Luis Tatjé

2007-12-21T19:19:00.000+01:00

LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU

I

Amb la perspectiva dels anys transcorreguts les coses prenen un caire més tranquil i serè que no pas en el moment en que van ser viscudes. Ara, després de trenta nou anys m'he llegit novament les dues cartes -correspondència efímera- d'un dels Poetes més grans de Catalunya, que també, vaig tenir la sort de conèixer personalment, visitant-lo en més d'una ocasió a casa seva, del Passeig de Gràcia 132 en ocasió d'haver "convertit" en cançó tres poemes seus: "Boda de Laia", "Baralla de Dos Cecs Captaires" i "Cançó Banal de la Ciutat de Ctesifon".

Eren els temps del grup "La Roda" és a dir 1969- 1970, teniem molta esperança, moltes ganes de fer coses, i érem molt joves, no imaginavem pas com seria el futur...

Avui donat que tinc aquest Bloc dedicat al "Grup La Roda en el Record", recordaré, si us abelleix, aquelles cartes fetes amb tota la seva erudició per Salvador Espriu, que em va remetre, i a més, en moments en que en tenia gairebé necessitat. I per fer-ho les transcriuré de la seva menuda i personalíssima lletra, que podeu veure al costat de la seva imatge, fins a aquest espai:

Barcelona, 22 d'Agost de 1969

Sr.

Manuel Lluís

Manresa.

Estimat amic:

Li agraeixo molt la tramesa de la seva carta, del seu poema, i de les adreces dels amics que integren l'interessant grup "LA RODA". Mirin de mantenir-lo. És importantíssim per al nostre país l'existència de nuclis locals de cultura i en contacte amb Barcelona però en una actitud de diàleg independent, i fins i tot, si cal, en pugna amb ella: la macrocefalia de la capital és perillosa i pot arribar a ser funesta per a la nostra nació.

Veig que des de molt jove, la vida, la proteica i implacable vida, l'ha provat amb molta duresa i potser amb una ma massa feixuga, i sobretot amb la prematura mort del seu pare. Però cal prendre-la tal com és, i vostè ha reaccionat d'una manera adequada, és a dir, com un home. No es deixi mai descoratjar i pot disposar de mi en tot allò que necessiti.

No tingui pressa en el seu treball literari i poètic: és un llarg, molt llarg aprenentatge, i tots vostès han d'aprendre molt: ortografia, sintaxi, lèxic, literatura, cultura en general, etc. Tot això és molt pesat i difícil, però no impossible, i altrament no ho poden ni evitar, ni negligir. I després de l'esforç, no és gens segur que, al capdavall arribin a cap satisfactori resultat.

La cultura occidental és molt vella i treballada, tot ja ha estat dit, de cent mil aspirants a poeta n'arriba un - i encara gràcies -, però endavant si estan disposats a provar-ho i a pagar-ne aquest terrible preu. En el que pugui jo els ajudaré - perquè crec que tinc el deure de servir i procurar d'orientar tothom i sobretot els joves.

Però que quedi ben clar i entès que jo començo per mi mateix, en la severitat del meu judici, i no estic gens segur - gens ni mica - del valor i de la perdurabilitat del meu esforç i de la meva obra.

Ni per un sol moment no se m'ha acudit que vostè es vulgui aprofitar de mi - ni tampoc cap dels seus companys - estigui tranquil.

Moltes gràcies, una vegada més, per les seves dues cançons (que són molt boniques i enecertades, i desitjaria de debó que "LAIA" quedés incorporada a la pel·licula) i, sobretot per la seva confiança.

- No escriguis "Manel" (familiar i dialectal), sinó "Manuel" -. Molts records a tots els bons amics de "LA RODA"- Sempre seu afm.

Espriu.

Fins aquí la primera carta, en la pròxima entrada trobareu la segona.

Manuel Luis Tatjé

manueluistatje@hotmail.com

2006-09-21T12:06:00.000+02:00

EMPREMTES IRREPETIBLES I INOBLIDABLES DELS DIES DEL "GRUP LA RODA" DE MANRESA...

A

En aquestes "ja velletes" fotografies hom hi pot reconèixer, en diferents moments i llocs, els següents components del "GRUP LA RODA" de Manresa (que no hi són tots) i algunes altres persones que van ser molt significativament pròximes al Grup:

Carme Marzo, Josep Pich, Joaquim Sivillà (assessors i consellers valiosíssims del Grup). Teodor Marcos, cantautor, Jordi Fabregas, cantautor, Miquel Estrada, Anton Rulló i Jordi Fabregues: "Coses..." amb tot un repertori inolvidable, Montserrat Ginesta, cantautora, MªAngels Casals, col·laboradora, Manel Lluis, cantautor. Jordi Pere Cerdà, poeta i escriptor nord-català(avui candidat a premi Nobel de literatura) a qui Manel Lluis va musicar alguns dels poemes més significatius de la seva Obra Poètica. La seva esposa Elena. El Dr. Francesc Català de Vinçà, Pere Verdaguer i familia, personalitats, juntament amb Antoni Cayrol, molt destacades de la Catalunya del Nord.

(Us recomano la lectura de l'article "COM LA FONT QUE SEMPRE BROLLA" que trobareu en aquest mateix Bloc)

Manuel Luis Tatjé

Visiteu www.myspace.com/manellluis

2006-09-05T23:40:00.002+02:00

JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

III

Malgrat el meu progressiu allunyament del món de la cançó, i algunes visites esporàdiques a l'Antoni i l'Elena, tant a Perpinyà com a la Cerdanya, on aquests últims anys ha fixat la seva residència, mai no podrem oblidar, ni la MªÀngels ni jo, el bé i la il·lusió que ens han fet la seva amistat, la seva sensibilitat de persones i tot el que vam aprendre d'ells, tan de la poesia seva, com del tracte amb les seves persones. Avui, Jordi Pere Cerdà te la seva Obra literària abastament reconeguda (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1.995) però a més de la Poesia, ha conreat el teatre, recordem "Quatre Dones i el Sol" representada a Barcelona diverses vegades, "Angeleta", "La Set de la Terra", "Contalles de Cerdanya", "Cant Alt;autobiografia literària. El 1985 havia rebut el premi Crítica Serra d'Or-Contes, el 1986 se li atorga la Creu de Sant Jordi i el 1998 va rebre el Premi Nacional de Literatura per la novel·la "Passos Estrets per Terres Altes".

Se'ns va quedar com un tresor molt intim i especial a la MªÀngels i a mi, el tracte de parella (ho he esmentat en la primera "entrada") i no vull deixar de recalcar-ho aquí.

Aquest món de descoberta l'un de l'altra, de projecte de futur en comú, de respecte molt profund entre l'un i l'altre. Qui vulgui entendre això que dic, podria agafar l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà i començar de llegir molt pausadament el "DIETARI DE L'ALBA" dedicat a Elena, i on hi ha reflectits amb una maduresa serena i exquisida alguns moments dels més importants i intims en el temps, expressats amb les paraules precises, les comes i els punts. Alguns d'aquests moments estan cristal·litzats en els cors dels seus protagonistes, Antoni i Elena, i evidentment en els Poemes del "DIETARI". Alguns d'aquests poemes els vaig gosar musicar i interpretar. La brillantor dels seus ulls quan sentien un jove del Bages, obrer, sense una excessiva preparació, autodidacte, cantant, interpretant, aquelles sensibilitats amb uns senzills acords de guitarra i la seva veu, ho diu tot. L'afecte indeleble que això va causar a ells i a mi, és quelcom perenne, imborrable, encara que no ens vegem més.

Per això quan miro la dedicatòria que em feu, quan m'obsequià amb un exemplar de la seva Obra Poètica (Edició de l'any 1966), reviu en mi tota aquesta corrent afectiva i de plena identificació humana que es va produir des del primer moment en que em va "caure a les mans" aquell "Ara que l'Hivern..." . La dedicatòria diu així: Per en Manel Luis i Tatjé: el primer que va sentir aquests poemes en paraules de música. Pel meu meravellament, jo sé tot el valor del seu do musical. Amistat. Cerdà".

SE QUE TENS SECRETS

Sé que tens secrets.

Igual que l'arbre, guaites

amb milers d'ulls

mig clucs entre les fulles;

que tens secrets de mar

sota la copa tendra,

afinada, del ventre,

en ressaca de rius,

vespilles dins ta sang

amb exòtics colors

de peix equatorial.

Tots ells freguen mon cos

amarrat ala nit

on jaus tan calmament,

concreta,

mineral,

illa d'apagat foc.

Amb el gest de ta ma,

que et serva,

tinc esment

que et travessa el meu somni

avançant dins ton cos

com una cremadura

en el viu de la carn.

M'enganyo ?

No goso

tan sols clavar l'esguard.

Escolto

el moviment del marbre,

si em pervé

el frisar d'un sospir.

Jo voldria ferir

el país del teu son.

Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)

PRIMAVERA SECRETA

Primavera secreta,

la que obre els fruits del teu pit,

La neu encarapaça de glaç el Pirineu,

l'arbre és sec, l'ovella escriu

dins l'aire herbes per al seu rosec,

i l'aigua te un vestit fet d'escates.

Però tu tens calentors de Juny

que t'encenen el cos.

I el magraner sembrat en l'hort dels nostres jocs

t'ha apoderat de llum,

i fa esclatar la fruita solar del teu si

en una via làctea d'una infinitat d'estels.

Misteriosa primavera,

la que extravia endins ton ésser,

com l'arbre a batzegades anhela i sap trobar el sol

girant-te tensa i sencera,

vers aquell doll d'estranya dolçor que recorre els camins callats

del teu imperi.

Car tu ets tota llet.

Ets

cames, braços, testa i tronc;

una dea que es mou

en un món apartat.

Preocupada essencialment

d'un gest

que saps com de memòria,

un gest après al pas de l'ànima:

posar al viu dels seus llavis

la rosa que et fa nèixer.

Primavera del cos

pacientment madurada,

pedra a pedra.

Saons acumulades

en deserta unitat,

amb el desig intern,

gelós, d'una marea

inflant la cicatriu

glaçada

de nostres solituds

fins en aquest part,

firmat per la nostra paraula.

Domini pressentit,

anhelat,

resplandent

món astral

navegant dins l'èter de ta sang,

fet d'estrelles de llet

i embranzides de sang.

Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)

ELLA

Ha arribat el mar fins al pas de la porta. El mar

estès on aigua i sol barregen els ulls. El mar

immens de ta sang i la meva. La gota que és nostra

i la sang de tothom. I nos que sem gota i gota

lligats a la gran marea que ens porta. Nos vigilants

tremolosos a eixida de la nit. Caminants d'un

desert de canyes i sorrals. Vigilants tremolosos

del canyissar crucificat de nostra nit, hem besat

aqueix mar de genolls piadosos, amb el llavi cremat,

obert, tens a la meravellosa ruixada.

Mar que iodes i sal enclouen d'un etern passat i de

l'avenir. Mar gràvid de tots els silencis passats, de tots

els crims, com dels perdons. Pacient mar que tots els

minuts vas portant. Guaitàvem en ton si de tot

el peix que et va poblant l'estremiment de les ales

obertes fent pujar a la copa el fremiment dels nervis

dins la llum. I jo i tu, portes esbatanades, el

cor de bat a bat com una gran porxada buida que

capta el gra. Tu i jo immòbils, de tanta espera;

la mata de l'esperança crescuda dins el moll

dels ossos. Tu i jo immòbils, el cos sencer fet una

mata, d'esperança hem florit tots els dies i les nits

d'aquest món en veure't cap a cap de la nostra

abraçada.

Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-Desembre 1962)

ARIADNA

La dona passava al clivell de ses mans el gra ros del

silenci. El sol l'empresonava d'un buit immens, i

dreta i sola, absorta; el pensament ficat en l'escala

del temps pujava aquell camí que va al cor de la

rosa. Dona multiplicada, esquarterada, mig partida

l'esqueix d'un trèvol de desigs afollant el teu

ventre d'una crucifixió amagada. Com aquells

fluvis vells endolcint el seu rastre al determini d'un

balança, la teva sang afluïa a la gavina tendra del teu

destí de mare. Al centre íntim de ta nuesa, la teva

flor d'arrels. Cabellera d'un sol aquàtic que juga entre

herba i carn, a mirall, a dolçor, a palau d'ombra i llum,

a riure, a foc; que juga a vida, juga a ferida, a dansa;

juga a pregària, a gerricó, a fruita, a oferta, a submissió;

que juga a màscara, a marbre fred i erm, a sàbats,

a inferns, fúries crepusculars, a inextingibles sets, a

fonts de sal, a grills de saba; juga a mirada, a pas,

a clau, a traspàs, a muntanya, a estrella, a portals

de misteri. Tenebres recaptant galàxies de brases

que volten pel precís camí del teu guiatge en

el cel interior, ritmant la teva anyada de mènstrues

salvatges. Aixi com l'equinocci desencadena l'opaca

cataracta de sang de balmes soterranes.

La dona amb l'erera lenta i precisa en el gest del seu

braç, la dona amb l'erera passava lenta l'ocellada

de ses mans voladores. El buit metàl·lic de les ales

batent rebent cinc dits sincronitzats, escuma de

mar pel dur impacte de la penya, silenci. El pensament,

clivell fet de palets sòlids que destria la llum,

fet de sorra impol·luta i verge, fet de roca picada

superposant els sostres, com els filtres callats

dins l'ombra d'una cuina deixaten gota

per gota de l'àrid arxipèlag el seu dipòsit d'aigua.

La dona al sol, la dona maquinal amb l'erera rodona,

esfera perfecta, l'ésser posat al centre, boca

d'un laberint obert entre dos llavis suaument

desagnats en la flor d'agonia del primer part. La dona

passava, Ariadna sotmesa d'aparença sotmesa. La

ment feta un ocell d'únic vol vertical, pujava aquell

camí que va al cor de la rosa.

Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-1963-abril 1964)

Aquest dos darrers poemes cantats en el transcurs d'un recital, podien trencar els parametres del que entenem com "cançó popular". Això era "quelcom" més culte, que, com he dit abans requería del text per part de l'oidor, i fins d'una explicació del que significava aquella simbiosi de lletra -força complexa des del punt de vista musical- i música. Però l'enorme riquesa de Jordi pere Cerdà es aquesta, el contrast perfecte i meravellós entre "Dones de Llo", "Fontpedrosa", "Els Mossos del Mas Rondola" i altres, amb "Sé que tens secrets", "Primavera Secreta", "Ella", "Ariadna". Tot plegat forma part d'aquesta saviesa original i característica d'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà), amassada vivint intensament, captivadorament i apassionadament la vida, i sobretot, ensenyant amb una pedagogía innata, a fer això als altres, i a fruir-ho.

La MªÀngels i jo, vam copsar aquests aspectes tan en l'Antoni com amb l'Elena, i sempre han estat i seguiran sent un important referent en el Nord de les nostres vides. Per això els hem volgut dedicar aquest petit i sentit homenatge, al cap dels anys. Fins Sempre Amics !!

Manuel Luis Tatjé - Maria-Àngels Casals Farré

Manresa - Agost del 2.006.

Si voleu saber informació biogràfica i sobre l'Obra d'aquest poeta gegantí, cliqueu aquesta adreça: www.escriptors.cat/autors/cerdajp/

manueluistatje@hotmail.com

2006-09-04T21:43:00.000+02:00

JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

II
El Juliol d'aquell any de "gràcia" del 1.969 va viatjar a Manresa Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) en companyia de la seva esposa Elena i de tres molt bons amics seus com ho eren Francesc Català (que ja no és entre nosaltres), Pere Verdaguer i en Francesc Vallverdú i esposa. Tots ells vingueren expectants a coneixer el nostre grup de cançó "La Roda", però sobretot per conèixer de primera ma els treballs (que ja eren uns quants) que jo havia realitzat sobre poemes d'en J.P. Cerdà.
Va ser altament emocionant pel poeta i la seva dona sentir cantats per mi, alguns dels poemes d'amor més íntims com "ELLA" i "ARIADNA", i per la dificultat del treball musical, tractant-se de poemes llargs, amb frases llargues i sense estrofes. Diferents foren però molt valorats també, "EL REI DE VEDRINYANS", "ELS MOSSOS DEL MAS RONDOLA", "OH, MÓN !", "FONTPEDROSA", "DONES DE LLO", "MACHADO", sense oblidar-nos d'"ARA QUE L'HIVERN". Trobaren el treball molt reeixit, el valoraren amb molta estima. Aquest petit recital tingué lloc a l'emblemàtica, també en aquells anys, "Fonda de Sant Antoni", a la Plaça de l'Ajuntament de Manresa, en aquells dies encara "de los màrtires".

D'aquí en va sortir la invitació a actuar en la Iª Edició de l'Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Ho recordo com una anècdota vergonyant que la comisaria de policía de Manresa d' aquells dies (els grisos), em van citar demanant-me "què hi anavem a fer a l'Universitat de Prada": em vaig limitar a dir que es tractava "només" d'un intercanvi culutural i tradicional, res més. Aleshores em van citar per la tornada perquè els anés a explicar "com havia anat". Situacions pantagruèliques d'aquells dies !!

FONTPEDROSA

Fontpedrosa
pedregosa,
Déu hi va passar de nit
va donar als pobres
a les mans deu dits,
corrons per blingar
rocs per fer parets a flanc de muntanya;
hortes de tres pams
per matar la gana,
i la font que raja
tan pura i gelada,
on van refrescant
els seus desenganys.

Jordi Pere Cerdà

Recordo les primeres vegades que vaig veure l'Antoni Cayrol a Perpinyà, a la Llibreria de Catalunya, que ell regentava. Era un petit establiment farcit de llibres, allà hi podies trobar de tot, filosofia, política, clàssics, poesia, i sobretot, aquell mar de llibres i publicacions que no podiem trobar a la Catalunya de la dictadura. Cada vegada que vaig ser en el seu establiment me'n va obsequiar algun. Després amb aquell antic "dos cavalls" ens traslladavem a la rue de Messidor, on vivia, en un pis assolellat, ple d'una decoració amb angels barrocs, moblés rústics, amb una sobrietat i un gust que parlaven de la forma de ser de l'Antoni i l'Elena, matrimoni ja madurs en aquella època, i en el que nosaltres hi veiem reflectits com uns "pares ideals", tan ben acullits ens varem sentir sempre; i des d'aquella finestra on al fons hi lluïa majestuós el Canigó, Jordi Pere Cerdà, ens parlava de música amb una erudició admirable, o convidava als seus amics perquè escoltéssin el meu treball sobre els seus poemes, van ser vetllades breus però, a la volta dels anys inoblidables.

Oh món.

Oh món,

t'escolto i assajo de comprendre't,

ganyides tot girant

com el plany rovellat d'un rodet de molí

quan l'abasta

el doll majestuós d'una aigua sobirana.

Avui el respirar dels pobles és tan gran

que glateix contra meu ajagut dins la prada,

i, encara que em tapés les orelles, el sento;

el meu ritme s'ajunta amb el seu, triomfant.

Oh món,

tot sembla aquí tan lluny de tu !

No fossin

les torres d'aquests puigs

passant en llur viatge estàtic,

gratant amb caps de dit

llums de lluna i de sol

que escambellen els pins.

No fossin

crits que brollen

com d'uns pous artesians

del pit de les fàbriques

rebotent fins aquí

en la carn de la roca.

Oh món,

m'ha costat de pensar que jo era també dels teus,

que portava a l'esquena

la meva càrrega d'home.

El dia que la carn deixi la carcanada,

quan tornaré a la terra

a fer fems de la calç,

al ritme de ma vida

seguiré el teu compàs,

emmotllat d'argamassa.

Món,

trobo fraternals

l'herba i el forment,

la dona de poble,

l'obrer de la fàbrica;

sóc closca estellat

un cop de garrot

de la policía,

tinc damunt el front

la marca de sang,

grana tardana

de sembres del quaranta.

Em recorda...

la derrota, a ma boca tapava els meus vint anys.

Jo buscava la vida

ditejant son fullatge

sens poder trobar el cor.

Mes mans parteres d'alba

s'embrancaven

en el crepuscle d'un ordre

que portava alliçonat.

Ensurt

del cos,

quan sento el mur de l'aire

com un morter

pesant en les espatlles.

Ensurt del pit

quan els narius li porten

l'olor seca, podrida,

de roses de paper,

santes de guix

i els mateixos apòstols

seguint les dues cares

de la República

i de l'Estat francès.

Em recorda...

Espanya finava exangüe.

Del clot que França li cavava,

sobresortia

el cos

a trossos.

Desplegant nafres en bandera

al cap d'una aspa de cadàvers,

un poble ingressava

a l'infern del calabós.

Em recorda...

era l'any quaranta.

El món es reüllava en el mati petit,

escletxa metàl·lica de guillotina,

encairats per l'engany com una institució.

El meu poble s'hi encarava capbaix,

com un remat s'encara

al tren de mercaderies...

"Cavalls, vuit. Homes, quaranta."

Em recorda...

jo buscava la vida,

sentia el seu fullatge

i no encontrava el cor.

Llavors començaren, al secret de les prades,

petjades decantant el rem nocturn de l'herba.

Llavors, en la por sideral que estemordia l'arbre,

la saba remota provà l'encaminada.

Llavors, en la boca de cendres arcadura electrocutada,

la brasa d'una llengua s'assajà amb parla muda.

Llavors, en la pell de la pàtria com tabal rebentat

venes noves lligaren filbastes de sang fresca.

Llavors la muntanya aixecà torres de voluntat

Llavors se sobreposà a la vila una altra vila.

Llavors la cara es doblà d'una cara de nit.

Llavors la pell de cada obrer revestí un soldat.

Jo vaig entrar dins l'arbre com un ocell dins el fullam,

i vaig sentir la força dels seus brancs

a dins dels braços i en el cos,

i vaig sentir la saba barrejant-se amb ma sang.

Tingué la vida en el niu calent de mes mans;

la vida tenia la cara del poble

i del seu combat.

Jordi Pere Cerdà - 1.954

Cantar aquest llarg poema, era per mi una entrega personal total, on procurava de posar-hi tota l'expressió dramàtica que al meu entendre requeria. Jo també tenia especial interés, donada la seva llargada, que el públic disposés sempre d'una còpia de la lletra, d'aquesta manera aconseguia una simbiòsi més perfecte, entre el poeta, l'intèrpret, en aquest cas, la veu i la guitarra, i el públic. Moltes vegades el resultat va ser molt favorablement impactant.

Manuel Luis Tatjé

2006-09-04T12:22:00.000+02:00

JORDI PERE CERDÀ : UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

I

Conèixer l'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) ha estat una de les experiències més importants de la meva vida de jove, que busca, inquiet, tantes respostes vitals arreu. Conèixer la poesia d'aquest gran humanista, tan sensible com rotund, en la seva expressivitat, en la seva manifestació, va ser tan -en aquells moments-, com trobar el model a seguir, escoltar l'exemple de l'home savi, en molts plans diferents: la manera de veure el món, la política (ell sempre ha estat compromés, i fortament, amb la resistència antifeixista, quan els nazis varen envaïr França, i amb la seva ploma, amb el seu pensament), només cal repassar "La Guatlla i la Garba" o "Un Bosc sense Armes", en la seva Obra Poètica per descobrir-ho, o el tractament exquisit que fa de l'amor de parella, ell i la seva estimada Elena, en "El Dietari de l'Alba". La meva estimada MªAngels i jo, tendres plançons jovencells en aquell any de 1.969, ens hi voliem reflectir. I em consta que no només nosaltres sinó alguna altra parella de la colla, ens voliem tots emmirallar amb aquelles tendreses, amb aquell amor tanmateix conreat, madurat, amb aquella descripció magistral del part que fa en el poema "Ariadna", amb aquell respecte cru i dur de la persona impregnat d'un Amor en majúscules i creixent misteriós amb una força inesgotable i de seguir-lo construint sobre aquella base ferma d'una sòlida maduresa humana. No era un succedani d'Amor, com tants n'hi ha, d'avui ens prenem i demà ens deixem era una construcció ferma i revolucionària alhora, la que ens mostrava J.P.Cerdà en la seva Obra Poètica sobre el concepte d'amor i estimar.

En aquells atzarosos finals de la dècada dels seixantes, primers moments del grup "La Roda", un company em feu arribar un Poema del fins aleshores per mi, desconegut Jordi Pere Cerdà, es titulava "ARA QUE L'HIVERN..." i feia una descripció i recordança d'uns temps difícils com ho foren els de la Resistència francesa contra el nazisme alemany en la Segona Guerra Mundial. I just en uns paratges de la Cerdanya transpirinenca com son Eina, Sallagosa, etc. La meva identificació amb aquell text fou total, sensible, emotiva, clamorosa i esgarrinxada alhora. Els patiments que es vivien aquí, en la llarga nit de la dictadura, crec que, tan a mi com a altres, ens tenien "hipersensibilitzats" a solidaritzar-nos amb situacions pitjors o semblants. La Catalunya-Nord, dins l'Estat francès, ja havien passat molt abans per moltes de les situacions que nosaltres "encara" teniem. Passar la frontera era per nosaltres com arribar a un "paradís de llibertats". La simbiosi amb bona part de l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, salvant distancies socials i culturals, puix que ell és un home enterament cultivat, d'entrada, en mi fou total. Després d'"Ara que l'Hivern..." vindrien molts altres poemes als quals posaria música i cantaria...

ARA QUE L'HIVERN...

Ara que l'hivern s'emporta

colorins i colorats,

fent adéus des de la porta;

ara que els arbres ericen

un brancatge escabellat,

embruixant un foll seguici;

ara que els núvols regiren

falconades silencioses

per l'espai que cruix com vidre;

ara que es torna erm el terme,

que els matins urpen i tinden

i, en les carns, agulles fiblen;

ara que al clot de les serres

els pobles es fan petits,

arremits dins les palleres;

ara que en les nits ventoses

diran que baixen els d'Eina

a oir missa a Sallagosa;

jo recordaré aquell dia

que passàvem la collada

amb deu homes de l'Algèria.

Jo recordaré aquell dia

que la Gestapo ens seguia

llurcant sus la neu sang tèbia.

Jo reecordaré les cases

que ens oferien l'entrada,

escletxa en la nit gelada.

Jo em recordaré d'En Mas

passant gent fugint de França

un dia de tempestat.

Jo recordaré En Joan,

Josep, Boris i Maurici

que morí allà a Nuemmgam.

L'hivern ens mordeix l'esquena;

gos foll desencadenat,

xiula el vent com la sirena.

Ara els companys entraran

tustant la neu a la porta.

Els ulls vespillejaran

com al fogar les buscalles.

Ens asseurem a l'escó;

farà el vi calent, la mare...

Parlarem d'això i d'allò,

de guerra i de política;

i el pare dels seus moltons,

de la guerra del catorze,

d'aquella del trenta-nou

i de la que ara preparen,

del món vell i del món nou...

I acabarem la vetllada

signant el "clam d'Estocolm".

Jordi Pere Cerdà.

"Ara que l'Hivern...", era la porta d'entrada al món captivador i apassionant de Jordi Pere Cerdà, i em capbussaria amb avidesa dins la seva Obra, puix que en ella hi descobria una força i un llenguatge, que per mi mateix, i per expressar el "meu" món, jo encara no havia sabut trobar . Ho trobava en la seva Obra i, d'alguna manera m' "en servia" pel meu pròpi aprenentatge. Si aconseguia cantar-recitar aquells poemes (alguns d'ells llargs i tant elaborats !) doblement bé. Ho vaig aconseguir amb alguns poemes més que en altres. Jo acostumava a cantar amb un faristol al davant i amb les lletres dels poemes ben a la vista. També procurava donar-me enterament al sentiment que m'inspirava aquell poema (el que fos) que havia generat uns acords de guitarra i una melodia amb la meva senzilla veu, en la que procurava de posar-hi tota la passió de que era capaç.

EL REI DE VEDRINYANS

El rei de Vedrinyans

és rei de sa pobresa;

la reina al seu costat

tremola com la branca

que penja del pollanc.

Llaura terra cerdana.

El capot trossejat

d'un estol de pedaços,

el fa assemblar a la plana

amb sos quadrats de blat.

I la reina cabdella,

en el llumet de foc,

les madeixes burelles

d'un petit escamot

que a l'establia bela.

El seu fill és carter

dins París, la gran vila;

no trepitja els llaurats

on sangueja l'argila

que es pasta com el blat.

No té el seu cos blegat

a seguir al pas de l'arada,

fusta de pi als esclops

i el ceptre d'agullada

empunyat per la mà.

El rei de Vedrinyans

és rei de sa pobresa;

la reina, tremolant,

sembla una branca seca

que penja del pollanc.

Jordi Pere Cerdà

Continuaré parlant de totes aquestes vivències i impressions en la propera entrada tot seguit d'aquesta.

Manuel Luis Tatjé

2006-09-02T09:41:00.000+02:00

ELEGIA A UNA ESPERANÇA

L'any 1974 hi hagué la darrera participació del que va ser o havia sigut el grup "La Roda" a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Curiosament fora de cartell, ja que en els cartells anunciadors de les jornades no es feu públic mentre que sí, altres grups i cantants. Però com que els integrants de "La Roda", erem prou coneguts varem tenir l'oportunitat de tornar actuar a títol individual.

Era una Edició de la UCE que ja començava de fer goig. Van intervenir en aquesta actuació el grup "Coses" (Jordi Fàbregas, Anton Rulló i Miquel Estrada), la Marina Rossell i jo mateix. Hi havia un públic força nombrós, més de mil persones. Allí va ser on vaig cantar la meva composició dedicada a Salvador Puig Antich, el lluitador assassinat pel franquisme. En anunciar la cançó, vaig demanar un minut de silenci i la quietut que es va produir i, òbviament el silenci, es podien tallar amb un ganivet. Realment crec que un calfred global i solidari va recorre moltes d'aquelles centenars i centenars d'esquenes, de persones espectants.

Finalitzat l'emocionant recital, tindria la sorpresa agradable de conèixer la germana d'en Salvador i de parlar uns moments amb ella. Aquest fou el darrer recital multitudinari en que vaig intervenir.

ELEGIA A UNA ESPERANÇA

Qui ha tancat la porta del Vent ?

Qui ha enfonsat els núvols blaus ?

L'Arbre que era viu,

no mou les seves fulles,

tendres i humides al Vent..!

Qui ha tancat el Sol de l'Hivern ?

Qui ha aturat la jove sang del polç ?

L'Arbre que era viu,

no mou les seves branques,

temudes i obertes al món..!

Queda el gran fruit,

i el record

-impotent i amarg-

que tu, jo i tots

engolirem avidament,

per no oblidar !

A la memòria d'en Salvador Puig Antich

Manuel Luis Tatjé- 1974

(Perquè és un temps per no oblidar)

COM LA FONT QUE SEMPRE BROLLA....

2006-08-30T09:24:00.000+02:00

EL GRUP "LA RODA" VA TENIR L'HONOR D'INAUGURAR LA Iª EDICIÓ DE L'UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU DE PRADA DE CONFLENT (Catalunya Nord)
L'AGOST DEL 1969*

(Reproducció de l'article aparegut el 17 de Novembre del 1.984 al Diari Regió/7 de la Catalunya Central i signat per Manuel Luis Tatjé)

Veient els articles que sobre el Grup Art Viu sortien a l'edició de Regió-7 del dissabte passat dia 3 de novembre, se m'acut, sense nostàlgies inútils, que a prop de la dissolució d'aquest grup, l'empremta del qual va restar profunda en la Manresa d'aquells moments, havia sorgit un altra grup de gent jove, provinents de la ciutat però també d'altres punts de les nostres comarques. El grup es digué "La Roda" (espero que molts el recordeu), i es va dedicar precisament al conreu de la cançó catalana, en aquells moments anomenada encara "nova". Evidentment, el grup "La Roda" no tingué la volada d'Art Viu, membres del qual miraven el nostre grup de cançó amb una no dissimulada condescendència, que sempre he recordat. A "La Roda" érem majoritariament més joves, més inexperts i segurament que teniem les idees força menys clares que el progressiu grup de teatre Art Viu. No obstant, això, en aquella segona meitat dels anys seixantes, de difícil situació social i política, "La Roda" va reunir un a autèntica amalgama de valors joves, inquiets, amb ganes de donar molt, de transmetre i comunicar a tothom qui estés disposat a escoltar a través d'aquell vehicle tan ple de possibilitats com ho era per a nosaltres en aquell moment la cançó, també la poesía, la creació pròpia, i, fins i tot, l'intent de conjuntar les poesíes dels grans poetes catalans amb les veus i guitarres dels novells cantautors. Era, aquell de "La Roda" el primer intent seriós, a la Setena Regió, de fer quelcom que al cap del temps va donar alguns fruits i experiències personals.

Es per això que, sense excessives pretensions -que no treurien cap a res-, he volgut portar al record de tots els qui en els anys seixanta vibràvem per tots els esdeveniments artístics, socioculturals i polítics, l'existència d'aquells joves engrescats i decidits. Perquè quan es parla de la història d'aquells anys, crec que no es parla de "La Roda", i em sembla que la seva aportació, no per humil breu, ha de ser menystinguda o ignorada, que bé mereix una ressenya.

El Grup "La Roda" , amb tota la seva frescor jove, actuà l'any 1.969 en la Primera Edició de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, però abans s'havia passejat per moltíssimes localitats de Catalunya, a Centres Parroquials, places, aplecs, manifestacions i trobades de tot tipus, passejant els noms del Bages i Manresa,juntament amb aquells missatges i comunicacions que podien anar des d'un romanticisme adolescent, fins a la recerca de l'home, la justícia i la pau més utòpiques, a posicions polítiques que ratllaven el compromís. Coneixiem prou bé els representants de la censura.

A nivell manresà, recordo actuacions a la Sala Loiola (avui Ciutat), a Can Jorba a l'exposició del pintor Massegú, al Centre Excursionista, al Cercle Artístic, a les exposicions d'en Manel Marzo, recordo una participació personal en un acte poètic d'en Mora i Arana al C.E. Bages, poeta del qual havia treballat alguna cosa en guitarra, i tantes sortides a comarques...

Com a gent que cantava les seves propies cançons recordo molt bé Joan Mª Costa, Ramón Payás, Ignaci Serra, Teodor Marcos, Margarida Pich, Montserrat Ginesta, Jordi Fábregas, Antón Rulló, Miquel Estrada, Josep Pujol, Vilarrassa, Joan Rota... I com a gent impulsora del grup a nivell de composició i organitzatiu recordo la Carme Marzo, el Josep Pich, el Joaquim Sivillà. La gent provenía de Manresa, Sallent, Viladomiu, Puig-reig i excepcionalment de Seva. Recordo molt bé aquelles primeres trobades en el marc del Casal de Sant Fracncesc del carrer del Camp d'Urgell de Manresa on hi hagué la presència orientadora d'en Josep Camprubí... També em venen a la memòria tantes i tantes reunions a casa d'en Quim Sivillà, àdhuc aquella en què estiguérem amb els membres del grup teatral Los Goliardos, amb motiu de l'actuació que feren a Manresa sobre una Obra de Lope de Rueda, eren contactes molt valorats pel grup.

Però la riquesa de contactes (que no d'altra cosa) portà al grup "La Roda" a conèixer personatges tan rellevants com Salvador Espriu, sobretot a partir de la musicació per part meva de temes com "Boda de Laia" o "Baralla de dos cecs captaires" i també amb el recentment desaparegut poeta Agustí Bartra, que aleshores havia arribat del seu llarg exili americà juntament amb la seva esposa Anna Murià. En fer aquestes ratlles els records s'apleguen esverats per la meva ment, avui que sóc lluny de moltes d'aquelles dèries. Però posats a fer-ho cal explicar les coses, a veure si companys d'aquells dies tenen més memòria que jo.

Hi hagueren també contactes amb la Catalunya-Nord, així sorgiren fermes amistats amb personatges rellevants del Rosselló com Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) i la seva esposa Helene. La poesía d'en Cerdà és de les més representatives de la Cerdanya i el Rosselló. I entaulàrem contactes amb el Grup Rossellonès d'Estudis Catalans, amb Pere Verdaguer, peoner també de la Universitat Catalana d'Estiu, el Dr. Francesc Català. Hi hagueren actuacions al Palau de Congressos de Perpinyà, actuacions per la Ràdio i la TV francesa, coses molt breus i esporàdiques però amb la seva importància.

Recordo els sopars i tertúlies a casa d'en Jordi Fábregas a Sallent, allò era en aquells moments un reducte cultural català dins el trist isolament del moment. En una ocasió coincidírem allà amb en Quico Pi de la Serra i Claudi Martí de la discogràfica Edigsa. Jordi Fábregas i Ignaci Serra foren els membres de "La Roda" que gravaren un disc senzill. No s'agraïran mai alguns moments viscuts aquells dies...

La mili i altres circumstàncies de la vida ens separaren a tots. Malgrat tot, però, fruit de "La Roda" cal considerar el Grup Coses (avui també ja dissolt), però que deixà al seu darrera una pregona discografia.

A primers dels anys setanta jo mateix vaig continuar cantant, fites importants foren els recitals de Perpinyà i Suissa (Berna, Basilea, Aarau, etc.) aquí de la ma d'en Manel Marzo, bon company el qual aleshores em brindà una inoblidable experiència.

Més tard, ja en contacte amb una dinamitzadora cultural denominada "Enllaç" es creà una primera experiència anomenada "Terra Viva Cançons del Poble" en la qual participaren en Pius, cantant menorquí, el Grup Coses, la popular i merescudament famosa Marina Rosell, i jo mateix. Aquell seguit de recitals per tot Catalunya culminarien amb una setmana d'actuacions al Teatre Capsa de Barcelona. Després d'allò cada un faria evolucions diverses.

Fins aquí aquesta breu pinzellada a uns anys que estic segur que deixaren una forta empremta vers el futur de molts de nosaltres.

Els del grup "La Roda" no hem celebrat cap sopar, ni trobada d'Aniversari, com el cas dels d'Art Viu, perquè avui tots seguim ben allunyats i ignorats els uns dels altres. Però, qui sap ? Qui sap si aquesta ressenya esdevindrà una crida, i els membres d'aquell grup "La Roda" ens podrem trobar tots per una nit al cap de més de quinze anys d'aquelles vivències..? No seria interessant ?

Manuel Luis Tatjé* Antic membre del grup "La Roda" de Manresa.

He de dir que han passat molts, molts anys més des que se'm va acudir de publicar aquesta carta. Imagineu-vos des de l'any 1984 fins avui. Bé, però les coses segueixen igual, ens anem fent "vells" i potser "savis", i mai més ens hem tornat a veure "les cares", ni res més. Potser ja està bé així. Però de vegades em "pica" la nostàlgia. Nostàlgia inútil al cap de vall. Només veig (de lluny) alguns "famosos" que encara duren i que sigui per molts anys perquè ho tenen merescut, per dedicar la vida a aquella idea que teniem tots de joves i, que per aconseguir-ho, segur que han pagat el preu necessari, en esforç, treball i fins sacrifici.

Aquest article que va sortir doncs, l'any 1984 al Regió-7, he pensat de penjar-lo ens aquests benhaurats "blogs", i mira, potser algú s'hi entrebancarà i li vindrà una idea al cap i la voldrà portar a la pràctica o, si més no, recordarà aquells dies atzarosos però esperançats a l'hora que per circumstàncies diverses vàrem viure junts.

Us saluda cordialment

Manuel Luis Tatjé - 2.006

Manueluistatje@hotmail.com

ENLLAÇOS
Connecta amb la UCE (Universitat Catalana d'Estiu - Prada de Conflent) a la següent adreça:
www.ucestiu.com/-2k