Ara que les teves cendres tènues estan dipositades volàtils en les terres que tant vares estimar de l’Alta Cerdanya, permet-me de fer-te algunes reflexions, perquè te’n has anat sense fer gaire soroll, però ens has deixat tant..! De la teva gegantina humanitat, de la terra, de la Vida, de l’Amor, i de l’esperança, i dels valors més intrínsecs de la noblesa humana, que molts i molts dies de la meva vida, s’emmirallaven en el teu univers, en la teva musicalitat, en el teu art sensible, en el teu esguard paternal i bo, intel•ligent i savi.
No remarcaré les teves indiscutibles capacitats i discurs literari, de l’altre banda dels Pirineus, però molt universal també, això ja ho han fet i ho estant fent doctes i entesos. Jo vaig sentir la teva poesia quan estava en bolquers de molts com i perquè, de les filosofies que mouen l’home i el món: en tenia prou de rebel·lar-me contra la dictadura franquista que castigava durament i crua el meu entorn juvenil.
Quan et vaig conèixer personalment en aquella “Fonda de Sant Antoni” a costat mateix de la Casa de la Ciutat, a Manresa, se que et vaig cantar amb tota la meva passió “protestaire” i sensible de jove inquiet, els teus sentits i meravellosos poemes d’amor i lluita, i la teva emoció, com la de l’Helena, la teva musa estimada, ens va arribar al cor, a la Maria Àngels i a mi, a tots aquells membres del manresà grup “La Roda”.
Des d’aquell moment ja vam quedar compromesos a venir a la Catalunya del Nord, a Perpinyà, a l’entranyable “Llibreria de Catalunya”, que regentaves, ferm difusor de la nostra Cultura Catalana; a aquella “rue de Messidor” on havies viscut i on tantes vegades ens havies acollit, a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, d’aquell any de 1969, del passat S.XX, junt amb els teus amics el Dr. Català i en Pere Verdaguer. Una pel•lícula ens ha passat pel davant, pel que vau representar per nosaltres en aquells moments Antoni Cayrol i Helena, tot uns models de maduresa que volíem seguir... Encara que els anys i la vida ens van allunyar físicament, sempre ha prevalgut el record, inesborrable, indeleble, etern... Acabaré aquesta recordança amb unes frases del gran poema “OH, MÓN”, que vaig tenir l’honor de musicar i cantar:
OH MÓN,
M’HA COSTAT DE PENSAR QUE JO ERA TAMBÉ DELS TEUS,
QUE PORTAVA A L’ESQUENA LA MEVA CÀRREGA D’HOME.
EL DIA QUE LA CARN DEIXI LA CARCANADA,
QUAN TORNARÉ A LA TERRA, A FER FEMS DE LA CALÇ,
AL RITME DE MA VIDA SEGUIRÉ EL TEU COMPÀS
EMMOLLAT D’ARGAMASSA. (Jordi Pere Cerdà)
Manuel Luis Tatjé (Manel Lluis)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada