CONCERT DEL "GRUP COSES" AL CAT 2014- 1ª PART

CONCERT DEL "GRUP COSES" AL CAT 2014- 1ª PART
AL CAP DELS ANYS TOT SEGUEIX BEN VIGENT- FELICITATS PER RECORDAR-NOS-HO!

CONCERT DEL "GRUP COSES" AL CAT 2014 - 2ª Part

CONCERT DEL "GRUP COSES" AL CAT 2014 - 2ª Part
QUANTS RECORDS EN POCA ESTONA! PER MOLTS ANYS!!!

EL NEN D'HIROSHIMA

GRACIES TERESA, PER SER COM ERES

GRACIES TERESA, PER SER COM ERES
PAISSATGE DE L'EBRE

HOMENATGE A TERESA REBULL, QUE HA DEIXAT EL COS...

HOMENATGE A TERESA REBULL, QUE HA DEIXAT EL COS...
PERQUÈ HAS VINGUT HAN FLORIT ELS LILARS....

dijous, de setembre 21, 2006

EMPREMTES IRREPETIBLES I INOBLIDABLES DELS DIES DEL "GRUP LA RODA" DE MANRESA...



A


























En aquestes "ja velletes" fotografies hom hi pot reconèixer, en diferents moments i llocs, els següents components del "GRUP LA RODA" de Manresa (que no hi són tots) i algunes altres persones que van ser molt significativament pròximes al Grup:
Carme Marzo, Josep Pich, Joaquim Sivillà (assessors i consellers valiosíssims del Grup). Teodor Marcos, cantautor, Jordi Fabregas, cantautor, Miquel Estrada, Anton Rulló i Jordi Fabregues: "Coses..." amb tot un repertori inolvidable, Montserrat Ginesta, cantautora, MªAngels Casals, col·laboradora, Manel Lluis, cantautor. Jordi Pere Cerdà, poeta i escriptor nord-català(avui candidat a premi Nobel de literatura) a qui Manel Lluis va musicar alguns dels poemes més significatius de la seva Obra Poètica. La seva esposa Elena. El Dr. Francesc Català de Vinçà, Pere Verdaguer i familia, personalitats, juntament amb Antoni Cayrol, molt destacades de la Catalunya del Nord.

(Us recomano la lectura de l'article "COM LA FONT QUE SEMPRE BROLLA" que trobareu en aquest mateix Bloc)

Manuel Luis Tatjé







dimarts, de setembre 05, 2006


JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

III

Malgrat el meu progressiu allunyament del món de la cançó, i algunes visites esporàdiques a l'Antoni i l'Elena, tant a Perpinyà com a la Cerdanya, on aquests últims anys ha fixat la seva residència, mai no podrem oblidar, ni la MªÀngels ni jo, el bé i la il·lusió que ens han fet la seva amistat, la seva sensibilitat de persones i tot el que vam aprendre d'ells, tan de la poesia seva, com del tracte amb les seves persones. Avui, Jordi Pere Cerdà te la seva Obra literària abastament reconeguda (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1.995) però a més de la Poesia, ha conreat el teatre, recordem "Quatre Dones i el Sol" representada a Barcelona diverses vegades, "Angeleta", "La Set de la Terra", "Contalles de Cerdanya", "Cant Alt;autobiografia literària. El 1985 havia rebut el premi Crítica Serra d'Or-Contes, el 1986 se li atorga la Creu de Sant Jordi i el 1998 va rebre el Premi Nacional de Literatura per la novel·la "Passos Estrets per Terres Altes".
Se'ns va quedar com un tresor molt intim i especial a la MªÀngels i a mi, el tracte de parella (ho he esmentat en la primera "entrada") i no vull deixar de recalcar-ho aquí.
Aquest món de descoberta l'un de l'altra, de projecte de futur en comú, de respecte molt profund entre l'un i l'altre. Qui vulgui entendre això que dic, podria agafar l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà i començar de llegir molt pausadament el "DIETARI DE L'ALBA" dedicat a Elena, i on hi ha reflectits amb una maduresa serena i exquisida alguns moments dels més importants i intims en el temps, expressats amb les paraules precises, les comes i els punts. Alguns d'aquests moments estan cristal·litzats en els cors dels seus protagonistes, Antoni i Elena, i evidentment en els Poemes del "DIETARI". Alguns d'aquests poemes els vaig gosar musicar i interpretar. La brillantor dels seus ulls quan sentien un jove del Bages, obrer, sense una excessiva preparació, autodidacte, cantant, interpretant, aquelles sensibilitats amb uns senzills acords de guitarra i la seva veu, ho diu tot. L'afecte indeleble que això va causar a ells i a mi, és quelcom perenne, imborrable, encara que no ens vegem més.
Per això quan miro la dedicatòria que em feu, quan m'obsequià amb un exemplar de la seva Obra Poètica (Edició de l'any 1966), reviu en mi tota aquesta corrent afectiva i de plena identificació humana que es va produir des del primer moment en que em va "caure a les mans" aquell "Ara que l'Hivern..." . La dedicatòria diu així: Per en Manel Luis i Tatjé: el primer que va sentir aquests poemes en paraules de música. Pel meu meravellament, jo sé tot el valor del seu do musical. Amistat. Cerdà".
SE QUE TENS SECRETS
Sé que tens secrets.
Igual que l'arbre, guaites
amb milers d'ulls
mig clucs entre les fulles;
que tens secrets de mar
sota la copa tendra,
afinada, del ventre,
en ressaca de rius,
vespilles dins ta sang
amb exòtics colors
de peix equatorial.
Tots ells freguen mon cos
amarrat ala nit
on jaus tan calmament,
concreta,
mineral,
illa d'apagat foc.
Amb el gest de ta ma,
que et serva,
tinc esment
que et travessa el meu somni
avançant dins ton cos
com una cremadura
en el viu de la carn.
M'enganyo ?
No goso
tan sols clavar l'esguard.
Escolto
el moviment del marbre,
si em pervé
el frisar d'un sospir.
Jo voldria ferir
el país del teu son.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)
PRIMAVERA SECRETA
Primavera secreta,
la que obre els fruits del teu pit,
La neu encarapaça de glaç el Pirineu,
l'arbre és sec, l'ovella escriu
dins l'aire herbes per al seu rosec,
i l'aigua te un vestit fet d'escates.
Però tu tens calentors de Juny
que t'encenen el cos.
I el magraner sembrat en l'hort dels nostres jocs
t'ha apoderat de llum,
i fa esclatar la fruita solar del teu si
en una via làctea d'una infinitat d'estels.
Misteriosa primavera,
la que extravia endins ton ésser,
com l'arbre a batzegades anhela i sap trobar el sol
girant-te tensa i sencera,
vers aquell doll d'estranya dolçor que recorre els camins callats
del teu imperi.
Car tu ets tota llet.
Ets
cames, braços, testa i tronc;
una dea que es mou
en un món apartat.
Preocupada essencialment
d'un gest
que saps com de memòria,
un gest après al pas de l'ànima:
posar al viu dels seus llavis
la rosa que et fa nèixer.
Primavera del cos
pacientment madurada,
pedra a pedra.
Saons acumulades
en deserta unitat,
amb el desig intern,
gelós, d'una marea
inflant la cicatriu
glaçada
de nostres solituds
fins en aquest part,
firmat per la nostra paraula.
Domini pressentit,
anhelat,
resplandent
món astral
navegant dins l'èter de ta sang,
fet d'estrelles de llet
i embranzides de sang.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)
ELLA
Ha arribat el mar fins al pas de la porta. El mar
estès on aigua i sol barregen els ulls. El mar
immens de ta sang i la meva. La gota que és nostra
i la sang de tothom. I nos que sem gota i gota
lligats a la gran marea que ens porta. Nos vigilants
tremolosos a eixida de la nit. Caminants d'un
desert de canyes i sorrals. Vigilants tremolosos
del canyissar crucificat de nostra nit, hem besat
aqueix mar de genolls piadosos, amb el llavi cremat,
obert, tens a la meravellosa ruixada.
Mar que iodes i sal enclouen d'un etern passat i de
l'avenir. Mar gràvid de tots els silencis passats, de tots
els crims, com dels perdons. Pacient mar que tots els
minuts vas portant. Guaitàvem en ton si de tot
el peix que et va poblant l'estremiment de les ales
obertes fent pujar a la copa el fremiment dels nervis
dins la llum. I jo i tu, portes esbatanades, el
cor de bat a bat com una gran porxada buida que
capta el gra. Tu i jo immòbils, de tanta espera;
la mata de l'esperança crescuda dins el moll
dels ossos. Tu i jo immòbils, el cos sencer fet una
mata, d'esperança hem florit tots els dies i les nits
d'aquest món en veure't cap a cap de la nostra
abraçada.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-Desembre 1962)
ARIADNA
La dona passava al clivell de ses mans el gra ros del
silenci. El sol l'empresonava d'un buit immens, i
dreta i sola, absorta; el pensament ficat en l'escala
del temps pujava aquell camí que va al cor de la
rosa. Dona multiplicada, esquarterada, mig partida
l'esqueix d'un trèvol de desigs afollant el teu
ventre d'una crucifixió amagada. Com aquells
fluvis vells endolcint el seu rastre al determini d'un
balança, la teva sang afluïa a la gavina tendra del teu
destí de mare. Al centre íntim de ta nuesa, la teva
flor d'arrels. Cabellera d'un sol aquàtic que juga entre
herba i carn, a mirall, a dolçor, a palau d'ombra i llum,
a riure, a foc; que juga a vida, juga a ferida, a dansa;
juga a pregària, a gerricó, a fruita, a oferta, a submissió;
que juga a màscara, a marbre fred i erm, a sàbats,
a inferns, fúries crepusculars, a inextingibles sets, a
fonts de sal, a grills de saba; juga a mirada, a pas,
a clau, a traspàs, a muntanya, a estrella, a portals
de misteri. Tenebres recaptant galàxies de brases
que volten pel precís camí del teu guiatge en
el cel interior, ritmant la teva anyada de mènstrues
salvatges. Aixi com l'equinocci desencadena l'opaca
cataracta de sang de balmes soterranes.
La dona amb l'erera lenta i precisa en el gest del seu
braç, la dona amb l'erera passava lenta l'ocellada
de ses mans voladores. El buit metàl·lic de les ales
batent rebent cinc dits sincronitzats, escuma de
mar pel dur impacte de la penya, silenci. El pensament,
clivell fet de palets sòlids que destria la llum,
fet de sorra impol·luta i verge, fet de roca picada
superposant els sostres, com els filtres callats
dins l'ombra d'una cuina deixaten gota
per gota de l'àrid arxipèlag el seu dipòsit d'aigua.
La dona al sol, la dona maquinal amb l'erera rodona,
esfera perfecta, l'ésser posat al centre, boca
d'un laberint obert entre dos llavis suaument
desagnats en la flor d'agonia del primer part. La dona
passava, Ariadna sotmesa d'aparença sotmesa. La
ment feta un ocell d'únic vol vertical, pujava aquell
camí que va al cor de la rosa.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-1963-abril 1964)
Aquest dos darrers poemes cantats en el transcurs d'un recital, podien trencar els parametres del que entenem com "cançó popular". Això era "quelcom" més culte, que, com he dit abans requería del text per part de l'oidor, i fins d'una explicació del que significava aquella simbiosi de lletra -força complexa des del punt de vista musical- i música. Però l'enorme riquesa de Jordi pere Cerdà es aquesta, el contrast perfecte i meravellós entre "Dones de Llo", "Fontpedrosa", "Els Mossos del Mas Rondola" i altres, amb "Sé que tens secrets", "Primavera Secreta", "Ella", "Ariadna". Tot plegat forma part d'aquesta saviesa original i característica d'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà), amassada vivint intensament, captivadorament i apassionadament la vida, i sobretot, ensenyant amb una pedagogía innata, a fer això als altres, i a fruir-ho.
La MªÀngels i jo, vam copsar aquests aspectes tan en l'Antoni com amb l'Elena, i sempre han estat i seguiran sent un important referent en el Nord de les nostres vides. Per això els hem volgut dedicar aquest petit i sentit homenatge, al cap dels anys. Fins Sempre Amics !!
Manuel Luis Tatjé - Maria-Àngels Casals Farré
Manresa - Agost del 2.006.
Si voleu saber informació biogràfica i sobre l'Obra d'aquest poeta gegantí, cliqueu aquesta adreça: www.escriptors.cat/autors/cerdajp/

dilluns, de setembre 04, 2006


JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

II
El Juliol d'aquell any de "gràcia" del 1.969 va viatjar a Manresa Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) en companyia de la seva esposa Elena i de tres molt bons amics seus com ho eren Francesc Català (que ja no és entre nosaltres), Pere Verdaguer i en Francesc Vallverdú i esposa. Tots ells vingueren expectants a coneixer el nostre grup de cançó "La Roda", però sobretot per conèixer de primera ma els treballs (que ja eren uns quants) que jo havia realitzat sobre poemes d'en J.P. Cerdà.
Va ser altament emocionant pel poeta i la seva dona sentir cantats per mi, alguns dels poemes d'amor més íntims com "ELLA" i "ARIADNA", i per la dificultat del treball musical, tractant-se de poemes llargs, amb frases llargues i sense estrofes. Diferents foren però molt valorats també, "EL REI DE VEDRINYANS", "ELS MOSSOS DEL MAS RONDOLA", "OH, MÓN !", "FONTPEDROSA", "DONES DE LLO", "MACHADO", sense oblidar-nos d'"ARA QUE L'HIVERN". Trobaren el treball molt reeixit, el valoraren amb molta estima. Aquest petit recital tingué lloc a l'emblemàtica, també en aquells anys, "Fonda de Sant Antoni", a la Plaça de l'Ajuntament de Manresa, en aquells dies encara "de los màrtires".

D'aquí en va sortir la invitació a actuar en la Iª Edició de l'Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Ho recordo com una anècdota vergonyant que la comisaria de policía de Manresa d' aquells dies (els grisos), em van citar demanant-me "què hi anavem a fer a l'Universitat de Prada": em vaig limitar a dir que es tractava "només" d'un intercanvi culutural i tradicional, res més. Aleshores em van citar per la tornada perquè els anés a explicar "com havia anat". Situacions pantagruèliques d'aquells dies !!

FONTPEDROSA

Fontpedrosa
pedregosa,
Déu hi va passar de nit
va donar als pobres
a les mans deu dits,
corrons per blingar
rocs per fer parets a flanc de muntanya;
hortes de tres pams
per matar la gana,
i la font que raja
tan pura i gelada,
on van refrescant
els seus desenganys.

Jordi Pere Cerdà

Recordo les primeres vegades que vaig veure l'Antoni Cayrol a Perpinyà, a la Llibreria de Catalunya, que ell regentava. Era un petit establiment farcit de llibres, allà hi podies trobar de tot, filosofia, política, clàssics, poesia, i sobretot, aquell mar de llibres i publicacions que no podiem trobar a la Catalunya de la dictadura. Cada vegada que vaig ser en el seu establiment me'n va obsequiar algun. Després amb aquell antic "dos cavalls" ens traslladavem a la rue de Messidor, on vivia, en un pis assolellat, ple d'una decoració amb angels barrocs, moblés rústics, amb una sobrietat i un gust que parlaven de la forma de ser de l'Antoni i l'Elena, matrimoni ja madurs en aquella època, i en el que nosaltres hi veiem reflectits com uns "pares ideals", tan ben acullits ens varem sentir sempre; i des d'aquella finestra on al fons hi lluïa majestuós el Canigó, Jordi Pere Cerdà, ens parlava de música amb una erudició admirable, o convidava als seus amics perquè escoltéssin el meu treball sobre els seus poemes, van ser vetllades breus però, a la volta dels anys inoblidables.

Oh món.

Oh món,

t'escolto i assajo de comprendre't,

ganyides tot girant

com el plany rovellat d'un rodet de molí

quan l'abasta

el doll majestuós d'una aigua sobirana.

Avui el respirar dels pobles és tan gran

que glateix contra meu ajagut dins la prada,

i, encara que em tapés les orelles, el sento;

el meu ritme s'ajunta amb el seu, triomfant.

Oh món,

tot sembla aquí tan lluny de tu !

No fossin

les torres d'aquests puigs

passant en llur viatge estàtic,

gratant amb caps de dit

llums de lluna i de sol

que escambellen els pins.

No fossin

crits que brollen

com d'uns pous artesians

del pit de les fàbriques

rebotent fins aquí

en la carn de la roca.

Oh món,

m'ha costat de pensar que jo era també dels teus,

que portava a l'esquena

la meva càrrega d'home.

El dia que la carn deixi la carcanada,

quan tornaré a la terra

a fer fems de la calç,

al ritme de ma vida

seguiré el teu compàs,

emmotllat d'argamassa.

Món,

trobo fraternals

l'herba i el forment,

la dona de poble,

l'obrer de la fàbrica;

sóc closca estellat

un cop de garrot

de la policía,

tinc damunt el front

la marca de sang,

grana tardana

de sembres del quaranta.

Em recorda...

la derrota, a ma boca tapava els meus vint anys.

Jo buscava la vida

ditejant son fullatge

sens poder trobar el cor.

Mes mans parteres d'alba

s'embrancaven

en el crepuscle d'un ordre

que portava alliçonat.

Ensurt

del cos,

quan sento el mur de l'aire

com un morter

pesant en les espatlles.

Ensurt del pit

quan els narius li porten

l'olor seca, podrida,

de roses de paper,

santes de guix

i els mateixos apòstols

seguint les dues cares

de la República

i de l'Estat francès.

Em recorda...

Espanya finava exangüe.

Del clot que França li cavava,

sobresortia

el cos

a trossos.

Desplegant nafres en bandera

al cap d'una aspa de cadàvers,

un poble ingressava

a l'infern del calabós.

Em recorda...

era l'any quaranta.

El món es reüllava en el mati petit,

escletxa metàl·lica de guillotina,

encairats per l'engany com una institució.

El meu poble s'hi encarava capbaix,

com un remat s'encara

al tren de mercaderies...

"Cavalls, vuit. Homes, quaranta."

Em recorda...

jo buscava la vida,

sentia el seu fullatge

i no encontrava el cor.

Llavors començaren, al secret de les prades,

petjades decantant el rem nocturn de l'herba.

Llavors, en la por sideral que estemordia l'arbre,

la saba remota provà l'encaminada.

Llavors, en la boca de cendres arcadura electrocutada,

la brasa d'una llengua s'assajà amb parla muda.

Llavors, en la pell de la pàtria com tabal rebentat

venes noves lligaren filbastes de sang fresca.

Llavors la muntanya aixecà torres de voluntat

Llavors se sobreposà a la vila una altra vila.

Llavors la cara es doblà d'una cara de nit.

Llavors la pell de cada obrer revestí un soldat.

Jo vaig entrar dins l'arbre com un ocell dins el fullam,

i vaig sentir la força dels seus brancs

a dins dels braços i en el cos,

i vaig sentir la saba barrejant-se amb ma sang.

Tingué la vida en el niu calent de mes mans;

la vida tenia la cara del poble

i del seu combat.

Jordi Pere Cerdà - 1.954

Cantar aquest llarg poema, era per mi una entrega personal total, on procurava de posar-hi tota l'expressió dramàtica que al meu entendre requeria. Jo també tenia especial interés, donada la seva llargada, que el públic disposés sempre d'una còpia de la lletra, d'aquesta manera aconseguia una simbiòsi més perfecte, entre el poeta, l'intèrpret, en aquest cas, la veu i la guitarra, i el públic. Moltes vegades el resultat va ser molt favorablement impactant.

Manuel Luis Tatjé


JORDI PERE CERDÀ : UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...

I

Conèixer l'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) ha estat una de les experiències més importants de la meva vida de jove, que busca, inquiet, tantes respostes vitals arreu. Conèixer la poesia d'aquest gran humanista, tan sensible com rotund, en la seva expressivitat, en la seva manifestació, va ser tan -en aquells moments-, com trobar el model a seguir, escoltar l'exemple de l'home savi, en molts plans diferents: la manera de veure el món, la política (ell sempre ha estat compromés, i fortament, amb la resistència antifeixista, quan els nazis varen envaïr França, i amb la seva ploma, amb el seu pensament), només cal repassar "La Guatlla i la Garba" o "Un Bosc sense Armes", en la seva Obra Poètica per descobrir-ho, o el tractament exquisit que fa de l'amor de parella, ell i la seva estimada Elena, en "El Dietari de l'Alba". La meva estimada MªAngels i jo, tendres plançons jovencells en aquell any de 1.969, ens hi voliem reflectir. I em consta que no només nosaltres sinó alguna altra parella de la colla, ens voliem tots emmirallar amb aquelles tendreses, amb aquell amor tanmateix conreat, madurat, amb aquella descripció magistral del part que fa en el poema "Ariadna", amb aquell respecte cru i dur de la persona impregnat d'un Amor en majúscules i creixent misteriós amb una força inesgotable i de seguir-lo construint sobre aquella base ferma d'una sòlida maduresa humana. No era un succedani d'Amor, com tants n'hi ha, d'avui ens prenem i demà ens deixem era una construcció ferma i revolucionària alhora, la que ens mostrava J.P.Cerdà en la seva Obra Poètica sobre el concepte d'amor i estimar.
En aquells atzarosos finals de la dècada dels seixantes, primers moments del grup "La Roda", un company em feu arribar un Poema del fins aleshores per mi, desconegut Jordi Pere Cerdà, es titulava "ARA QUE L'HIVERN..." i feia una descripció i recordança d'uns temps difícils com ho foren els de la Resistència francesa contra el nazisme alemany en la Segona Guerra Mundial. I just en uns paratges de la Cerdanya transpirinenca com son Eina, Sallagosa, etc. La meva identificació amb aquell text fou total, sensible, emotiva, clamorosa i esgarrinxada alhora. Els patiments que es vivien aquí, en la llarga nit de la dictadura, crec que, tan a mi com a altres, ens tenien "hipersensibilitzats" a solidaritzar-nos amb situacions pitjors o semblants. La Catalunya-Nord, dins l'Estat francès, ja havien passat molt abans per moltes de les situacions que nosaltres "encara" teniem. Passar la frontera era per nosaltres com arribar a un "paradís de llibertats". La simbiosi amb bona part de l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, salvant distancies socials i culturals, puix que ell és un home enterament cultivat, d'entrada, en mi fou total. Després d'"Ara que l'Hivern..." vindrien molts altres poemes als quals posaria música i cantaria...
ARA QUE L'HIVERN...
Ara que l'hivern s'emporta
colorins i colorats,
fent adéus des de la porta;
ara que els arbres ericen
un brancatge escabellat,
embruixant un foll seguici;
ara que els núvols regiren
falconades silencioses
per l'espai que cruix com vidre;
ara que es torna erm el terme,
que els matins urpen i tinden
i, en les carns, agulles fiblen;
ara que al clot de les serres
els pobles es fan petits,
arremits dins les palleres;
ara que en les nits ventoses
diran que baixen els d'Eina
a oir missa a Sallagosa;
jo recordaré aquell dia
que passàvem la collada
amb deu homes de l'Algèria.
Jo recordaré aquell dia
que la Gestapo ens seguia
llurcant sus la neu sang tèbia.
Jo reecordaré les cases
que ens oferien l'entrada,
escletxa en la nit gelada.
Jo em recordaré d'En Mas
passant gent fugint de França
un dia de tempestat.
Jo recordaré En Joan,
Josep, Boris i Maurici
que morí allà a Nuemmgam.
L'hivern ens mordeix l'esquena;
gos foll desencadenat,
xiula el vent com la sirena.
Ara els companys entraran
tustant la neu a la porta.
Els ulls vespillejaran
com al fogar les buscalles.
Ens asseurem a l'escó;
farà el vi calent, la mare...
Parlarem d'això i d'allò,
de guerra i de política;
i el pare dels seus moltons,
de la guerra del catorze,
d'aquella del trenta-nou
i de la que ara preparen,
del món vell i del món nou...
I acabarem la vetllada
signant el "clam d'Estocolm".
Jordi Pere Cerdà.
"Ara que l'Hivern...", era la porta d'entrada al món captivador i apassionant de Jordi Pere Cerdà, i em capbussaria amb avidesa dins la seva Obra, puix que en ella hi descobria una força i un llenguatge, que per mi mateix, i per expressar el "meu" món, jo encara no havia sabut trobar . Ho trobava en la seva Obra i, d'alguna manera m' "en servia" pel meu pròpi aprenentatge. Si aconseguia cantar-recitar aquells poemes (alguns d'ells llargs i tant elaborats !) doblement bé. Ho vaig aconseguir amb alguns poemes més que en altres. Jo acostumava a cantar amb un faristol al davant i amb les lletres dels poemes ben a la vista. També procurava donar-me enterament al sentiment que m'inspirava aquell poema (el que fos) que havia generat uns acords de guitarra i una melodia amb la meva senzilla veu, en la que procurava de posar-hi tota la passió de que era capaç.
EL REI DE VEDRINYANS
El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina al seu costat
tremola com la branca
que penja del pollanc.
Llaura terra cerdana.
El capot trossejat
d'un estol de pedaços,
el fa assemblar a la plana
amb sos quadrats de blat.
I la reina cabdella,
en el llumet de foc,
les madeixes burelles
d'un petit escamot
que a l'establia bela.
El seu fill és carter
dins París, la gran vila;
no trepitja els llaurats
on sangueja l'argila
que es pasta com el blat.
No té el seu cos blegat
a seguir al pas de l'arada,
fusta de pi als esclops
i el ceptre d'agullada
empunyat per la mà.
El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina, tremolant,
sembla una branca seca
que penja del pollanc.
Jordi Pere Cerdà
Continuaré parlant de totes aquestes vivències i impressions en la propera entrada tot seguit d'aquesta.
Manuel Luis Tatjé

dissabte, de setembre 02, 2006



ELEGIA A UNA ESPERANÇA

L'any 1974 hi hagué la darrera participació del que va ser o havia sigut el grup "La Roda" a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Curiosament fora de cartell, ja que en els cartells anunciadors de les jornades no es feu públic mentre que sí, altres grups i cantants. Però com que els integrants de "La Roda", erem prou coneguts varem tenir l'oportunitat de tornar actuar a títol individual.

Era una Edició de la UCE que ja començava de fer goig. Van intervenir en aquesta actuació el grup "Coses" (Jordi Fàbregas, Anton Rulló i Miquel Estrada), la Marina Rossell i jo mateix. Hi havia un públic força nombrós, més de mil persones. Allí va ser on vaig cantar la meva composició dedicada a Salvador Puig Antich, el lluitador assassinat pel franquisme. En anunciar la cançó, vaig demanar un minut de silenci i la quietut que es va produir i, òbviament el silenci, es podien tallar amb un ganivet. Realment crec que un calfred global i solidari va recorre moltes d'aquelles centenars i centenars d'esquenes, de persones espectants.

Finalitzat l'emocionant recital, tindria la sorpresa agradable de conèixer la germana d'en Salvador i de parlar uns moments amb ella. Aquest fou el darrer recital multitudinari en que vaig intervenir.
ELEGIA A UNA ESPERANÇA
Qui ha tancat la porta del Vent ?
Qui ha enfonsat els núvols blaus ?
L'Arbre que era viu,
no mou les seves fulles,
tendres i humides al Vent..!
Qui ha tancat el Sol de l'Hivern ?
Qui ha aturat la jove sang del polç ?
L'Arbre que era viu,
no mou les seves branques,
temudes i obertes al món..!
Queda el gran fruit,
i el record
-impotent i amarg-
que tu, jo i tots
engolirem avidament,
per no oblidar !
A la memòria d'en Salvador Puig Antich
Manuel Luis Tatjé- 1974
(Perquè és un temps per no oblidar)