JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...
II
El Juliol d'aquell any de "gràcia" del 1.969 va viatjar a Manresa Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) en companyia de la seva esposa Elena i de tres molt bons amics seus com ho eren Francesc Català (que ja no és entre nosaltres), Pere Verdaguer i en Francesc Vallverdú i esposa. Tots ells vingueren expectants a coneixer el nostre grup de cançó "La Roda", però sobretot per conèixer de primera ma els treballs (que ja eren uns quants) que jo havia realitzat sobre poemes d'en J.P. Cerdà.
Va ser altament emocionant pel poeta i la seva dona sentir cantats per mi, alguns dels poemes d'amor més íntims com "ELLA" i "ARIADNA", i per la dificultat del treball musical, tractant-se de poemes llargs, amb frases llargues i sense estrofes. Diferents foren però molt valorats també, "EL REI DE VEDRINYANS", "ELS MOSSOS DEL MAS RONDOLA", "OH, MÓN !", "FONTPEDROSA", "DONES DE LLO", "MACHADO", sense oblidar-nos d'"ARA QUE L'HIVERN". Trobaren el treball molt reeixit, el valoraren amb molta estima. Aquest petit recital tingué lloc a l'emblemàtica, també en aquells anys, "Fonda de Sant Antoni", a la Plaça de l'Ajuntament de Manresa, en aquells dies encara "de los màrtires".
D'aquí en va sortir la invitació a actuar en la Iª Edició de l'Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Ho recordo com una anècdota vergonyant que la comisaria de policía de Manresa d' aquells dies (els grisos), em van citar demanant-me "què hi anavem a fer a l'Universitat de Prada": em vaig limitar a dir que es tractava "només" d'un intercanvi culutural i tradicional, res més. Aleshores em van citar per la tornada perquè els anés a explicar "com havia anat". Situacions pantagruèliques d'aquells dies !!
FONTPEDROSA
Fontpedrosa
pedregosa,
Déu hi va passar de nit
va donar als pobres
a les mans deu dits,
corrons per blingar
rocs per fer parets a flanc de muntanya;
hortes de tres pams
per matar la gana,
i la font que raja
tan pura i gelada,
on van refrescant
els seus desenganys.
Jordi Pere Cerdà
Oh món.
Oh món,
t'escolto i assajo de comprendre't,
ganyides tot girant
com el plany rovellat d'un rodet de molí
quan l'abasta
el doll majestuós d'una aigua sobirana.
Avui el respirar dels pobles és tan gran
que glateix contra meu ajagut dins la prada,
i, encara que em tapés les orelles, el sento;
el meu ritme s'ajunta amb el seu, triomfant.
Oh món,
tot sembla aquí tan lluny de tu !
No fossin
les torres d'aquests puigs
passant en llur viatge estàtic,
gratant amb caps de dit
llums de lluna i de sol
que escambellen els pins.
No fossin
crits que brollen
com d'uns pous artesians
del pit de les fàbriques
rebotent fins aquí
en la carn de la roca.
Oh món,
m'ha costat de pensar que jo era també dels teus,
que portava a l'esquena
la meva càrrega d'home.
El dia que la carn deixi la carcanada,
quan tornaré a la terra
a fer fems de la calç,
al ritme de ma vida
seguiré el teu compàs,
emmotllat d'argamassa.
Món,
trobo fraternals
l'herba i el forment,
la dona de poble,
l'obrer de la fàbrica;
sóc closca estellat
un cop de garrot
de la policía,
tinc damunt el front
la marca de sang,
grana tardana
de sembres del quaranta.
Em recorda...
la derrota, a ma boca tapava els meus vint anys.
Jo buscava la vida
ditejant son fullatge
sens poder trobar el cor.
Mes mans parteres d'alba
s'embrancaven
en el crepuscle d'un ordre
que portava alliçonat.
Ensurt
del cos,
quan sento el mur de l'aire
com un morter
pesant en les espatlles.
Ensurt del pit
quan els narius li porten
l'olor seca, podrida,
de roses de paper,
santes de guix
i els mateixos apòstols
seguint les dues cares
de la República
i de l'Estat francès.
Em recorda...
Espanya finava exangüe.
Del clot que França li cavava,
sobresortia
el cos
a trossos.
Desplegant nafres en bandera
al cap d'una aspa de cadàvers,
un poble ingressava
a l'infern del calabós.
Em recorda...
era l'any quaranta.
El món es reüllava en el mati petit,
escletxa metàl·lica de guillotina,
encairats per l'engany com una institució.
El meu poble s'hi encarava capbaix,
com un remat s'encara
al tren de mercaderies...
"Cavalls, vuit. Homes, quaranta."
Em recorda...
jo buscava la vida,
sentia el seu fullatge
i no encontrava el cor.
Llavors començaren, al secret de les prades,
petjades decantant el rem nocturn de l'herba.
Llavors, en la por sideral que estemordia l'arbre,
la saba remota provà l'encaminada.
Llavors, en la boca de cendres arcadura electrocutada,
la brasa d'una llengua s'assajà amb parla muda.
Llavors, en la pell de la pàtria com tabal rebentat
venes noves lligaren filbastes de sang fresca.
Llavors la muntanya aixecà torres de voluntat
Llavors se sobreposà a la vila una altra vila.
Llavors la cara es doblà d'una cara de nit.
Llavors la pell de cada obrer revestí un soldat.
Jo vaig entrar dins l'arbre com un ocell dins el fullam,
i vaig sentir la força dels seus brancs
a dins dels braços i en el cos,
i vaig sentir la saba barrejant-se amb ma sang.
Tingué la vida en el niu calent de mes mans;
la vida tenia la cara del poble
i del seu combat.
Jordi Pere Cerdà - 1.954
Cantar aquest llarg poema, era per mi una entrega personal total, on procurava de posar-hi tota l'expressió dramàtica que al meu entendre requeria. Jo també tenia especial interés, donada la seva llargada, que el públic disposés sempre d'una còpia de la lletra, d'aquesta manera aconseguia una simbiòsi més perfecte, entre el poeta, l'intèrpret, en aquest cas, la veu i la guitarra, i el públic. Moltes vegades el resultat va ser molt favorablement impactant.
Manuel Luis Tatjé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada