JORDI PERE CERDÀ : UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...
I
Conèixer l'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) ha estat una de les experiències més importants de la meva vida de jove, que busca, inquiet, tantes respostes vitals arreu. Conèixer la poesia d'aquest gran humanista, tan sensible com rotund, en la seva expressivitat, en la seva manifestació, va ser tan -en aquells moments-, com trobar el model a seguir, escoltar l'exemple de l'home savi, en molts plans diferents: la manera de veure el món, la política (ell sempre ha estat compromés, i fortament, amb la resistència antifeixista, quan els nazis varen envaïr França, i amb la seva ploma, amb el seu pensament), només cal repassar "La Guatlla i la Garba" o "Un Bosc sense Armes", en la seva Obra Poètica per descobrir-ho, o el tractament exquisit que fa de l'amor de parella, ell i la seva estimada Elena, en "El Dietari de l'Alba". La meva estimada MªAngels i jo, tendres plançons jovencells en aquell any de 1.969, ens hi voliem reflectir. I em consta que no només nosaltres sinó alguna altra parella de la colla, ens voliem tots emmirallar amb aquelles tendreses, amb aquell amor tanmateix conreat, madurat, amb aquella descripció magistral del part que fa en el poema "Ariadna", amb aquell respecte cru i dur de la persona impregnat d'un Amor en majúscules i creixent misteriós amb una força inesgotable i de seguir-lo construint sobre aquella base ferma d'una sòlida maduresa humana. No era un succedani d'Amor, com tants n'hi ha, d'avui ens prenem i demà ens deixem era una construcció ferma i revolucionària alhora, la que ens mostrava J.P.Cerdà en la seva Obra Poètica sobre el concepte d'amor i estimar.
En aquells atzarosos finals de la dècada dels seixantes, primers moments del grup "La Roda", un company em feu arribar un Poema del fins aleshores per mi, desconegut Jordi Pere Cerdà, es titulava "ARA QUE L'HIVERN..." i feia una descripció i recordança d'uns temps difícils com ho foren els de la Resistència francesa contra el nazisme alemany en la Segona Guerra Mundial. I just en uns paratges de la Cerdanya transpirinenca com son Eina, Sallagosa, etc. La meva identificació amb aquell text fou total, sensible, emotiva, clamorosa i esgarrinxada alhora. Els patiments que es vivien aquí, en la llarga nit de la dictadura, crec que, tan a mi com a altres, ens tenien "hipersensibilitzats" a solidaritzar-nos amb situacions pitjors o semblants. La Catalunya-Nord, dins l'Estat francès, ja havien passat molt abans per moltes de les situacions que nosaltres "encara" teniem. Passar la frontera era per nosaltres com arribar a un "paradís de llibertats". La simbiosi amb bona part de l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà, salvant distancies socials i culturals, puix que ell és un home enterament cultivat, d'entrada, en mi fou total. Després d'"Ara que l'Hivern..." vindrien molts altres poemes als quals posaria música i cantaria...
ARA QUE L'HIVERN...
Ara que l'hivern s'emporta
colorins i colorats,
fent adéus des de la porta;
ara que els arbres ericen
un brancatge escabellat,
embruixant un foll seguici;
ara que els núvols regiren
falconades silencioses
per l'espai que cruix com vidre;
ara que es torna erm el terme,
que els matins urpen i tinden
i, en les carns, agulles fiblen;
ara que al clot de les serres
els pobles es fan petits,
arremits dins les palleres;
ara que en les nits ventoses
diran que baixen els d'Eina
a oir missa a Sallagosa;
jo recordaré aquell dia
que passàvem la collada
amb deu homes de l'Algèria.
Jo recordaré aquell dia
que la Gestapo ens seguia
llurcant sus la neu sang tèbia.
Jo reecordaré les cases
que ens oferien l'entrada,
escletxa en la nit gelada.
Jo em recordaré d'En Mas
passant gent fugint de França
un dia de tempestat.
Jo recordaré En Joan,
Josep, Boris i Maurici
que morí allà a Nuemmgam.
L'hivern ens mordeix l'esquena;
gos foll desencadenat,
xiula el vent com la sirena.
Ara els companys entraran
tustant la neu a la porta.
Els ulls vespillejaran
com al fogar les buscalles.
Ens asseurem a l'escó;
farà el vi calent, la mare...
Parlarem d'això i d'allò,
de guerra i de política;
i el pare dels seus moltons,
de la guerra del catorze,
d'aquella del trenta-nou
i de la que ara preparen,
del món vell i del món nou...
I acabarem la vetllada
signant el "clam d'Estocolm".
Jordi Pere Cerdà.
"Ara que l'Hivern...", era la porta d'entrada al món captivador i apassionant de Jordi Pere Cerdà, i em capbussaria amb avidesa dins la seva Obra, puix que en ella hi descobria una força i un llenguatge, que per mi mateix, i per expressar el "meu" món, jo encara no havia sabut trobar . Ho trobava en la seva Obra i, d'alguna manera m' "en servia" pel meu pròpi aprenentatge. Si aconseguia cantar-recitar aquells poemes (alguns d'ells llargs i tant elaborats !) doblement bé. Ho vaig aconseguir amb alguns poemes més que en altres. Jo acostumava a cantar amb un faristol al davant i amb les lletres dels poemes ben a la vista. També procurava donar-me enterament al sentiment que m'inspirava aquell poema (el que fos) que havia generat uns acords de guitarra i una melodia amb la meva senzilla veu, en la que procurava de posar-hi tota la passió de que era capaç.
EL REI DE VEDRINYANS
El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina al seu costat
tremola com la branca
que penja del pollanc.
Llaura terra cerdana.
El capot trossejat
d'un estol de pedaços,
el fa assemblar a la plana
amb sos quadrats de blat.
I la reina cabdella,
en el llumet de foc,
les madeixes burelles
d'un petit escamot
que a l'establia bela.
El seu fill és carter
dins París, la gran vila;
no trepitja els llaurats
on sangueja l'argila
que es pasta com el blat.
No té el seu cos blegat
a seguir al pas de l'arada,
fusta de pi als esclops
i el ceptre d'agullada
empunyat per la mà.
El rei de Vedrinyans
és rei de sa pobresa;
la reina, tremolant,
sembla una branca seca
que penja del pollanc.
Jordi Pere Cerdà
Continuaré parlant de totes aquestes vivències i impressions en la propera entrada tot seguit d'aquesta.
Manuel Luis Tatjé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada