JORDI PERE CERDÀ: UN MÓN CAPTIVADOR I APASSIONANT...
III
Malgrat el meu progressiu allunyament del món de la cançó, i algunes visites esporàdiques a l'Antoni i l'Elena, tant a Perpinyà com a la Cerdanya, on aquests últims anys ha fixat la seva residència, mai no podrem oblidar, ni la MªÀngels ni jo, el bé i la il·lusió que ens han fet la seva amistat, la seva sensibilitat de persones i tot el que vam aprendre d'ells, tan de la poesia seva, com del tracte amb les seves persones. Avui, Jordi Pere Cerdà te la seva Obra literària abastament reconeguda (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1.995) però a més de la Poesia, ha conreat el teatre, recordem "Quatre Dones i el Sol" representada a Barcelona diverses vegades, "Angeleta", "La Set de la Terra", "Contalles de Cerdanya", "Cant Alt;autobiografia literària. El 1985 havia rebut el premi Crítica Serra d'Or-Contes, el 1986 se li atorga la Creu de Sant Jordi i el 1998 va rebre el Premi Nacional de Literatura per la novel·la "Passos Estrets per Terres Altes".
Se'ns va quedar com un tresor molt intim i especial a la MªÀngels i a mi, el tracte de parella (ho he esmentat en la primera "entrada") i no vull deixar de recalcar-ho aquí.
Aquest món de descoberta l'un de l'altra, de projecte de futur en comú, de respecte molt profund entre l'un i l'altre. Qui vulgui entendre això que dic, podria agafar l'Obra Poètica de Jordi Pere Cerdà i començar de llegir molt pausadament el "DIETARI DE L'ALBA" dedicat a Elena, i on hi ha reflectits amb una maduresa serena i exquisida alguns moments dels més importants i intims en el temps, expressats amb les paraules precises, les comes i els punts. Alguns d'aquests moments estan cristal·litzats en els cors dels seus protagonistes, Antoni i Elena, i evidentment en els Poemes del "DIETARI". Alguns d'aquests poemes els vaig gosar musicar i interpretar. La brillantor dels seus ulls quan sentien un jove del Bages, obrer, sense una excessiva preparació, autodidacte, cantant, interpretant, aquelles sensibilitats amb uns senzills acords de guitarra i la seva veu, ho diu tot. L'afecte indeleble que això va causar a ells i a mi, és quelcom perenne, imborrable, encara que no ens vegem més.
Per això quan miro la dedicatòria que em feu, quan m'obsequià amb un exemplar de la seva Obra Poètica (Edició de l'any 1966), reviu en mi tota aquesta corrent afectiva i de plena identificació humana que es va produir des del primer moment en que em va "caure a les mans" aquell "Ara que l'Hivern..." . La dedicatòria diu així: Per en Manel Luis i Tatjé: el primer que va sentir aquests poemes en paraules de música. Pel meu meravellament, jo sé tot el valor del seu do musical. Amistat. Cerdà".
SE QUE TENS SECRETS
Sé que tens secrets.
Igual que l'arbre, guaites
amb milers d'ulls
mig clucs entre les fulles;
que tens secrets de mar
sota la copa tendra,
afinada, del ventre,
en ressaca de rius,
vespilles dins ta sang
amb exòtics colors
de peix equatorial.
Tots ells freguen mon cos
amarrat ala nit
on jaus tan calmament,
concreta,
mineral,
illa d'apagat foc.
Amb el gest de ta ma,
que et serva,
tinc esment
que et travessa el meu somni
avançant dins ton cos
com una cremadura
en el viu de la carn.
M'enganyo ?
No goso
tan sols clavar l'esguard.
Escolto
el moviment del marbre,
si em pervé
el frisar d'un sospir.
Jo voldria ferir
el país del teu son.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)
PRIMAVERA SECRETA
Primavera secreta,
la que obre els fruits del teu pit,
La neu encarapaça de glaç el Pirineu,
l'arbre és sec, l'ovella escriu
dins l'aire herbes per al seu rosec,
i l'aigua te un vestit fet d'escates.
Però tu tens calentors de Juny
que t'encenen el cos.
I el magraner sembrat en l'hort dels nostres jocs
t'ha apoderat de llum,
i fa esclatar la fruita solar del teu si
en una via làctea d'una infinitat d'estels.
Misteriosa primavera,
la que extravia endins ton ésser,
com l'arbre a batzegades anhela i sap trobar el sol
girant-te tensa i sencera,
vers aquell doll d'estranya dolçor que recorre els camins callats
del teu imperi.
Car tu ets tota llet.
Ets
cames, braços, testa i tronc;
una dea que es mou
en un món apartat.
Preocupada essencialment
d'un gest
que saps com de memòria,
un gest après al pas de l'ànima:
posar al viu dels seus llavis
la rosa que et fa nèixer.
Primavera del cos
pacientment madurada,
pedra a pedra.
Saons acumulades
en deserta unitat,
amb el desig intern,
gelós, d'una marea
inflant la cicatriu
glaçada
de nostres solituds
fins en aquest part,
firmat per la nostra paraula.
Domini pressentit,
anhelat,
resplandent
món astral
navegant dins l'èter de ta sang,
fet d'estrelles de llet
i embranzides de sang.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba)
ELLA
Ha arribat el mar fins al pas de la porta. El mar
estès on aigua i sol barregen els ulls. El mar
immens de ta sang i la meva. La gota que és nostra
i la sang de tothom. I nos que sem gota i gota
lligats a la gran marea que ens porta. Nos vigilants
tremolosos a eixida de la nit. Caminants d'un
desert de canyes i sorrals. Vigilants tremolosos
del canyissar crucificat de nostra nit, hem besat
aqueix mar de genolls piadosos, amb el llavi cremat,
obert, tens a la meravellosa ruixada.
Mar que iodes i sal enclouen d'un etern passat i de
l'avenir. Mar gràvid de tots els silencis passats, de tots
els crims, com dels perdons. Pacient mar que tots els
minuts vas portant. Guaitàvem en ton si de tot
el peix que et va poblant l'estremiment de les ales
obertes fent pujar a la copa el fremiment dels nervis
dins la llum. I jo i tu, portes esbatanades, el
cor de bat a bat com una gran porxada buida que
capta el gra. Tu i jo immòbils, de tanta espera;
la mata de l'esperança crescuda dins el moll
dels ossos. Tu i jo immòbils, el cos sencer fet una
mata, d'esperança hem florit tots els dies i les nits
d'aquest món en veure't cap a cap de la nostra
abraçada.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-Desembre 1962)
ARIADNA
La dona passava al clivell de ses mans el gra ros del
silenci. El sol l'empresonava d'un buit immens, i
dreta i sola, absorta; el pensament ficat en l'escala
del temps pujava aquell camí que va al cor de la
rosa. Dona multiplicada, esquarterada, mig partida
l'esqueix d'un trèvol de desigs afollant el teu
ventre d'una crucifixió amagada. Com aquells
fluvis vells endolcint el seu rastre al determini d'un
balança, la teva sang afluïa a la gavina tendra del teu
destí de mare. Al centre íntim de ta nuesa, la teva
flor d'arrels. Cabellera d'un sol aquàtic que juga entre
herba i carn, a mirall, a dolçor, a palau d'ombra i llum,
a riure, a foc; que juga a vida, juga a ferida, a dansa;
juga a pregària, a gerricó, a fruita, a oferta, a submissió;
que juga a màscara, a marbre fred i erm, a sàbats,
a inferns, fúries crepusculars, a inextingibles sets, a
fonts de sal, a grills de saba; juga a mirada, a pas,
a clau, a traspàs, a muntanya, a estrella, a portals
de misteri. Tenebres recaptant galàxies de brases
que volten pel precís camí del teu guiatge en
el cel interior, ritmant la teva anyada de mènstrues
salvatges. Aixi com l'equinocci desencadena l'opaca
cataracta de sang de balmes soterranes.
La dona amb l'erera lenta i precisa en el gest del seu
braç, la dona amb l'erera passava lenta l'ocellada
de ses mans voladores. El buit metàl·lic de les ales
batent rebent cinc dits sincronitzats, escuma de
mar pel dur impacte de la penya, silenci. El pensament,
clivell fet de palets sòlids que destria la llum,
fet de sorra impol·luta i verge, fet de roca picada
superposant els sostres, com els filtres callats
dins l'ombra d'una cuina deixaten gota
per gota de l'àrid arxipèlag el seu dipòsit d'aigua.
La dona al sol, la dona maquinal amb l'erera rodona,
esfera perfecta, l'ésser posat al centre, boca
d'un laberint obert entre dos llavis suaument
desagnats en la flor d'agonia del primer part. La dona
passava, Ariadna sotmesa d'aparença sotmesa. La
ment feta un ocell d'únic vol vertical, pujava aquell
camí que va al cor de la rosa.
Jordi Pere Cerdà (Dietari de l'Alba-1963-abril 1964)
Aquest dos darrers poemes cantats en el transcurs d'un recital, podien trencar els parametres del que entenem com "cançó popular". Això era "quelcom" més culte, que, com he dit abans requería del text per part de l'oidor, i fins d'una explicació del que significava aquella simbiosi de lletra -força complexa des del punt de vista musical- i música. Però l'enorme riquesa de Jordi pere Cerdà es aquesta, el contrast perfecte i meravellós entre "Dones de Llo", "Fontpedrosa", "Els Mossos del Mas Rondola" i altres, amb "Sé que tens secrets", "Primavera Secreta", "Ella", "Ariadna". Tot plegat forma part d'aquesta saviesa original i característica d'Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà), amassada vivint intensament, captivadorament i apassionadament la vida, i sobretot, ensenyant amb una pedagogía innata, a fer això als altres, i a fruir-ho.
La MªÀngels i jo, vam copsar aquests aspectes tan en l'Antoni com amb l'Elena, i sempre han estat i seguiran sent un important referent en el Nord de les nostres vides. Per això els hem volgut dedicar aquest petit i sentit homenatge, al cap dels anys. Fins Sempre Amics !!
Manuel Luis Tatjé - Maria-Àngels Casals Farré
Manresa - Agost del 2.006.
EMPREMTES IRREPETIBLES I INOBLIDABLES DELS DIES DEL "GRUP LA RODA" DE MANRESA...
