LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU i III

Aquest és el poema de Salvador Espriu que vaig anar a cantar-li a casa seva, i que mai no acompanyaria la pel·lícula "LAIA" tot i els esforços del poeta prop del guionista i algú més. De fet era i és un poema llarg per explícit, i als realitzadors del film potser els va "mancar espai". Aneu a saber..!Perquè al poeta sí que li va satisfer el meu treball sobre el seu poema, si no hagués sigut així crec que m'ho hagués dit. Salvador Espriu era precís -molt precís- en les paraules, i l'últim que hagués fet és enganyar un jove. Això em consta.

BODA DE LAIA

Marxen per l'espessa

boira, molt mudats;

clenxes, mantellines,

colls encarcarats.

No saben com fer-s'ho

per ficar-hi golls,

fangueigen, rallisquen,

envesteixen tolls.

Contempleu la noia,

quina faç de mort !

Sembla que camini

ben a contra cor.

A l'església buida

el nuvi l'espera,

del fred li sagnaven

panellons d'orelles.

Vent de mar penetren

per forats i escletges,

lentament movia

ex-vots de navetes

de bavord vers estribord:

bergantins, pollacres,

bucs de galerons.

Avisen campanes

que la nuvia ve.

Els seguicis paren

en lloc avinent.

Deixen els promesos

davant de Sant Elm:

or barroc, candeles,

roses de paper.

El rector comença

a casar-los. Te

la color trencada,

llavis moradencs.

Adreça la parla

als nous contraents.

Amics i família

miren satisfets.

Vigilen que diguin

amb veu ferma el si.

Quan arribi l'hora

no l'hauran sentit.

Atacava l'orgue

acords d'ocasió

a l'altar s'obrien

magnes velacions.

Es cansen de pressa

tots els convidats.

Tossien, remuguen,

riuen amb esclat.

Sorollen cadires

s'escampen badalls,

creuen que la missa

mai no acabarà.

A la fi sortien

mig baldats, entercs.

Sort que de seguida,

menjaran calent,

encara que siguin

hostes de ganyons,

conten atipar-se

d'arròs i canelons,

llobina, llagosta,

conill, pollastrot,

gelats, cafè, crema,

tabacs i licors.

Tornaven solemnes

pels carrers estrets.

Els veïns voltaven

marit i muller.

Els desitgen feina,

descendència, pau,

salut, llarga vida

i felicitat.

Filles de Maria,

seques, virginals,

plenes de cabories,

a la falda un gat,

pensen i rumien

riques de detall,

quan ambdós se trobin sols,

"què passarà ?"

... ....... .....

Si voleu tota la informació sobre aquest gran poeta cliqueu aquesta adreça :

www.escriptors.cat/autors/esprius

LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU
II

Aquell espaiós i lluminós despatx en que ens va atendre, que donava al Passeig de Gràcia, ja ens va imposar, era el seu despatx d'advocat i de poeta. Abans que res va graduar la claror que entrava a l'estança amb tota meticulositat. Creava així l'ambient més propici i agradable, al diàleg que tindriem. També i abans d'entrar en altres detalls, va voler coneixer noms i cognoms dels presents com per més familiaritzar-se amb aquella jovenalla que érem nosaltres. Tot seguit amb veu serena i baixa ens va parlar. Aquell home respectat pel seu compromís i per la seva gran vàlua, sobretot per les noves gernacions que emergien, el savi Poeta de Sinera, que clamava per Sheparad i contra les guerres fratricides, l'home que havia escrit l' "Assaig de Càntic en el Temple" i "Indesinenter", que Raimón havia cantat amb magistral passió, aquell Pare, per nosaltres encara, d'una Catalunya que es debatia entre els estertors finals de la llarga nit de la Dictadura, aquell home que amb la seva actitud ens passava la torxa ben alta i encesa de la Llengua i la Cultura Catalanes, resistint incansablement totes les repressions, i atiant-nos a continuar la tasca, aquell home que vibrava amb la televisada sèrie dedicada a la vida de Verdi, aquell home de mirada greu, severa i disciplinada, que reia poc, però que transmetia una fina ironía que traspuava la seva gran intel·ligència, en fi, aquell home va dedicar una part del seu temps valiosíssim a nosaltres, que el vam escoltar bocabadats d'admiració... Davant seu i amb una certa tremolor a les cames, vaig cantar el seu poema "Boda de Laia", que el va complaure molt, en ser així, ja vaig respirar tranquil !

La Carta segona:

Barcelona, 20 de Setembre de 1969

Sr.

Manuel Lluís

Manresa.

Estimat amic:

Excusi'm el petit retard a contestar la seva carta del dia nou, però he tingut molta feina i altrament no estic gens bo.

Els èxits de tots vostès en general i els de vostè en particular m'han emplenat de satisfacció i d'alegria. He llegit, és clar, els comentaris de J. Giralt i de P.V.. És indubtable que a Prada "han fet forat", com se sol dir. Ara cal que no es dormin sobre els llorers.

Els agraeixo de debó la foto tan simpàticament dedicada. És clar que no s'han sentit forasters a Conflent, perquè no s'han mogut de casa: no ho oblidin mai, ni tolerin que ningú ho ignori. El tractat de 1659 per a nosaltres no compta. Amén.

Em parla de "Boda de Laia" com d'un fet. Jo no ho sé d'una manera tan categòrica, ni de bon tros, i no voldria que vostè se sentís al capdavall decebut. Jo la vaig recomanar molt i molt, això sí, però no em corresponia - ni em correspon - decidir l'assumpte. Que això quedi clar i que no hi hagi un malentès, sobretot ! Perquè amb la gent del singular món del cinema cal anar amb peus de plom. Jo n'he parlat diverses vegades amb el guionista senyor Vidal Alcover (que és un cavaller i no pertany pas al subdit món), i aquest afirma que ha establert un personal contacte amb "LA RODA" i amb vostè i que l'afer va per bon camí. Però que no està encara resolt, perquè si el músic, i si la música, i si la direcció, i si els productors, i si etc. Ull, doncs, estimat Manuel Lluís ! Perquè no hi ha cosa que em sàpiga més greu que la decepció d'un jove. Per mi, però, no quedarà això de banda, li ho ben prometo.

M'interessa molt que estigui polint la "Cançó Banal". M'interessa molt tot el que faci "LA RODA".

Saludi de part meva tots els excel·lents amics de l'un i de l'altra sexe, en primer lloc les senyoretes, com és natural.

Disposi sempre del seu afm.

Espriu.

La pel·licula "LAIA" es va dur a terme i es va estrenar arreu dels Països Catalans.

Però el meu projecte no hi va entrar tot i els esforços de Salvador Espriu. Ja ho diu ell mateix aquest món del cinema sovint no respecta coses bàsiques. La cançó "Boda de Laia" (que òbviament hagués hagut de sonar mentre la Laia es casava) va restar en el meu record - i hi resta - com una de les cançons que em va fer somiar.

En la pròxima entrada final de "Les Cartes de Salvador Espriu".

Manuel Luis Tatjé

LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU

I

Amb la perspectiva dels anys transcorreguts les coses prenen un caire més tranquil i serè que no pas en el moment en que van ser viscudes. Ara, després de trenta nou anys m'he llegit novament les dues cartes -correspondència efímera- d'un dels Poetes més grans de Catalunya, que també, vaig tenir la sort de conèixer personalment, visitant-lo en més d'una ocasió a casa seva, del Passeig de Gràcia 132 en ocasió d'haver "convertit" en cançó tres poemes seus: "Boda de Laia", "Baralla de Dos Cecs Captaires" i "Cançó Banal de la Ciutat de Ctesifon".

Eren els temps del grup "La Roda" és a dir 1969- 1970, teniem molta esperança, moltes ganes de fer coses, i érem molt joves, no imaginavem pas com seria el futur...

Avui donat que tinc aquest Bloc dedicat al "Grup La Roda en el Record", recordaré, si us abelleix, aquelles cartes fetes amb tota la seva erudició per Salvador Espriu, que em va remetre, i a més, en moments en que en tenia gairebé necessitat. I per fer-ho les transcriuré de la seva menuda i personalíssima lletra, que podeu veure al costat de la seva imatge, fins a aquest espai:

Barcelona, 22 d'Agost de 1969

Sr.

Manuel Lluís

Manresa.

Estimat amic:

Li agraeixo molt la tramesa de la seva carta, del seu poema, i de les adreces dels amics que integren l'interessant grup "LA RODA". Mirin de mantenir-lo. És importantíssim per al nostre país l'existència de nuclis locals de cultura i en contacte amb Barcelona però en una actitud de diàleg independent, i fins i tot, si cal, en pugna amb ella: la macrocefalia de la capital és perillosa i pot arribar a ser funesta per a la nostra nació.

Veig que des de molt jove, la vida, la proteica i implacable vida, l'ha provat amb molta duresa i potser amb una ma massa feixuga, i sobretot amb la prematura mort del seu pare. Però cal prendre-la tal com és, i vostè ha reaccionat d'una manera adequada, és a dir, com un home. No es deixi mai descoratjar i pot disposar de mi en tot allò que necessiti.

No tingui pressa en el seu treball literari i poètic: és un llarg, molt llarg aprenentatge, i tots vostès han d'aprendre molt: ortografia, sintaxi, lèxic, literatura, cultura en general, etc. Tot això és molt pesat i difícil, però no impossible, i altrament no ho poden ni evitar, ni negligir. I després de l'esforç, no és gens segur que, al capdavall arribin a cap satisfactori resultat.

La cultura occidental és molt vella i treballada, tot ja ha estat dit, de cent mil aspirants a poeta n'arriba un - i encara gràcies -, però endavant si estan disposats a provar-ho i a pagar-ne aquest terrible preu. En el que pugui jo els ajudaré - perquè crec que tinc el deure de servir i procurar d'orientar tothom i sobretot els joves.

Però que quedi ben clar i entès que jo començo per mi mateix, en la severitat del meu judici, i no estic gens segur - gens ni mica - del valor i de la perdurabilitat del meu esforç i de la meva obra.

Ni per un sol moment no se m'ha acudit que vostè es vulgui aprofitar de mi - ni tampoc cap dels seus companys - estigui tranquil.

Moltes gràcies, una vegada més, per les seves dues cançons (que són molt boniques i enecertades, i desitjaria de debó que "LAIA" quedés incorporada a la pel·licula) i, sobretot per la seva confiança.

- No escriguis "Manel" (familiar i dialectal), sinó "Manuel" -. Molts records a tots els bons amics de "LA RODA"- Sempre seu afm.

Espriu.

Fins aquí la primera carta, en la pròxima entrada trobareu la segona.

Manuel Luis Tatjé

manueluistatje@hotmail.com