LES CARTES DE SALVADOR ESPRIU
I
Amb la perspectiva dels anys transcorreguts les coses prenen un caire més tranquil i serè que no pas en el moment en que van ser viscudes. Ara, després de trenta nou anys m'he llegit novament les dues cartes -correspondència efímera- d'un dels Poetes més grans de Catalunya, que també, vaig tenir la sort de conèixer personalment, visitant-lo en més d'una ocasió a casa seva, del Passeig de Gràcia 132 en ocasió d'haver "convertit" en cançó tres poemes seus: "Boda de Laia", "Baralla de Dos Cecs Captaires" i "Cançó Banal de la Ciutat de Ctesifon".
Eren els temps del grup "La Roda" és a dir 1969- 1970, teniem molta esperança, moltes ganes de fer coses, i érem molt joves, no imaginavem pas com seria el futur...
Avui donat que tinc aquest Bloc dedicat al "Grup La Roda en el Record", recordaré, si us abelleix, aquelles cartes fetes amb tota la seva erudició per Salvador Espriu, que em va remetre, i a més, en moments en que en tenia gairebé necessitat. I per fer-ho les transcriuré de la seva menuda i personalíssima lletra, que podeu veure al costat de la seva imatge, fins a aquest espai:
Barcelona, 22 d'Agost de 1969
Sr.
Manuel Lluís
Manresa.
Estimat amic:
Li agraeixo molt la tramesa de la seva carta, del seu poema, i de les adreces dels amics que integren l'interessant grup "LA RODA". Mirin de mantenir-lo. És importantíssim per al nostre país l'existència de nuclis locals de cultura i en contacte amb Barcelona però en una actitud de diàleg independent, i fins i tot, si cal, en pugna amb ella: la macrocefalia de la capital és perillosa i pot arribar a ser funesta per a la nostra nació.
Veig que des de molt jove, la vida, la proteica i implacable vida, l'ha provat amb molta duresa i potser amb una ma massa feixuga, i sobretot amb la prematura mort del seu pare. Però cal prendre-la tal com és, i vostè ha reaccionat d'una manera adequada, és a dir, com un home. No es deixi mai descoratjar i pot disposar de mi en tot allò que necessiti.
No tingui pressa en el seu treball literari i poètic: és un llarg, molt llarg aprenentatge, i tots vostès han d'aprendre molt: ortografia, sintaxi, lèxic, literatura, cultura en general, etc. Tot això és molt pesat i difícil, però no impossible, i altrament no ho poden ni evitar, ni negligir. I després de l'esforç, no és gens segur que, al capdavall arribin a cap satisfactori resultat.
La cultura occidental és molt vella i treballada, tot ja ha estat dit, de cent mil aspirants a poeta n'arriba un - i encara gràcies -, però endavant si estan disposats a provar-ho i a pagar-ne aquest terrible preu. En el que pugui jo els ajudaré - perquè crec que tinc el deure de servir i procurar d'orientar tothom i sobretot els joves.
Però que quedi ben clar i entès que jo començo per mi mateix, en la severitat del meu judici, i no estic gens segur - gens ni mica - del valor i de la perdurabilitat del meu esforç i de la meva obra.
Ni per un sol moment no se m'ha acudit que vostè es vulgui aprofitar de mi - ni tampoc cap dels seus companys - estigui tranquil.
Moltes gràcies, una vegada més, per les seves dues cançons (que són molt boniques i enecertades, i desitjaria de debó que "LAIA" quedés incorporada a la pel·licula) i, sobretot per la seva confiança.
- No escriguis "Manel" (familiar i dialectal), sinó "Manuel" -. Molts records a tots els bons amics de "LA RODA"- Sempre seu afm.
Espriu.
Fins aquí la primera carta, en la pròxima entrada trobareu la segona.
Manuel Luis Tatjé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada