II
Aquell espaiós i lluminós despatx en que ens va atendre, que donava al Passeig de Gràcia, ja ens va imposar, era el seu despatx d'advocat i de poeta. Abans que res va graduar la claror que entrava a l'estança amb tota meticulositat. Creava així l'ambient més propici i agradable, al diàleg que tindriem. També i abans d'entrar en altres detalls, va voler coneixer noms i cognoms dels presents com per més familiaritzar-se amb aquella jovenalla que érem nosaltres. Tot seguit amb veu serena i baixa ens va parlar. Aquell home respectat pel seu compromís i per la seva gran vàlua, sobretot per les noves gernacions que emergien, el savi Poeta de Sinera, que clamava per Sheparad i contra les guerres fratricides, l'home que havia escrit l' "Assaig de Càntic en el Temple" i "Indesinenter", que Raimón havia cantat amb magistral passió, aquell Pare, per nosaltres encara, d'una Catalunya que es debatia entre els estertors finals de la llarga nit de la Dictadura, aquell home que amb la seva actitud ens passava la torxa ben alta i encesa de la Llengua i la Cultura Catalanes, resistint incansablement totes les repressions, i atiant-nos a continuar la tasca, aquell home que vibrava amb la televisada sèrie dedicada a la vida de Verdi, aquell home de mirada greu, severa i disciplinada, que reia poc, però que transmetia una fina ironía que traspuava la seva gran intel·ligència, en fi, aquell home va dedicar una part del seu temps valiosíssim a nosaltres, que el vam escoltar bocabadats d'admiració... Davant seu i amb una certa tremolor a les cames, vaig cantar el seu poema "Boda de Laia", que el va complaure molt, en ser així, ja vaig respirar tranquil !
La Carta segona:
Barcelona, 20 de Setembre de 1969
Sr.
Manuel Lluís
Manresa.
Estimat amic:
Excusi'm el petit retard a contestar la seva carta del dia nou, però he tingut molta feina i altrament no estic gens bo.
Els èxits de tots vostès en general i els de vostè en particular m'han emplenat de satisfacció i d'alegria. He llegit, és clar, els comentaris de J. Giralt i de P.V.. És indubtable que a Prada "han fet forat", com se sol dir. Ara cal que no es dormin sobre els llorers.
Els agraeixo de debó la foto tan simpàticament dedicada. És clar que no s'han sentit forasters a Conflent, perquè no s'han mogut de casa: no ho oblidin mai, ni tolerin que ningú ho ignori. El tractat de 1659 per a nosaltres no compta. Amén.
Em parla de "Boda de Laia" com d'un fet. Jo no ho sé d'una manera tan categòrica, ni de bon tros, i no voldria que vostè se sentís al capdavall decebut. Jo la vaig recomanar molt i molt, això sí, però no em corresponia - ni em correspon - decidir l'assumpte. Que això quedi clar i que no hi hagi un malentès, sobretot ! Perquè amb la gent del singular món del cinema cal anar amb peus de plom. Jo n'he parlat diverses vegades amb el guionista senyor Vidal Alcover (que és un cavaller i no pertany pas al subdit món), i aquest afirma que ha establert un personal contacte amb "LA RODA" i amb vostè i que l'afer va per bon camí. Però que no està encara resolt, perquè si el músic, i si la música, i si la direcció, i si els productors, i si etc. Ull, doncs, estimat Manuel Lluís ! Perquè no hi ha cosa que em sàpiga més greu que la decepció d'un jove. Per mi, però, no quedarà això de banda, li ho ben prometo.
M'interessa molt que estigui polint la "Cançó Banal". M'interessa molt tot el que faci "LA RODA".
Saludi de part meva tots els excel·lents amics de l'un i de l'altra sexe, en primer lloc les senyoretes, com és natural.
Disposi sempre del seu afm.
Espriu.
La pel·licula "LAIA" es va dur a terme i es va estrenar arreu dels Països Catalans.
Però el meu projecte no hi va entrar tot i els esforços de Salvador Espriu. Ja ho diu ell mateix aquest món del cinema sovint no respecta coses bàsiques. La cançó "Boda de Laia" (que òbviament hagués hagut de sonar mentre la Laia es casava) va restar en el meu record - i hi resta - com una de les cançons que em va fer somiar.
En la pròxima entrada final de "Les Cartes de Salvador Espriu".
Manuel Luis Tatjé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada